Vincenzo Romaniello

Vincenzo Romaniello (Nàpols, 27 d'octubre, 1858 - idem. 13 d'abril, 1932), fou com el seu germà Luigi, un compositor i pianista napolità,

Es va dirigir en l'estudi com a estudiant extern a l'institut musical més important de l'època: el Conservatori de San Pietro a Maiella de Nàpols. Aquest institut acreditat era el Conservatori per excel·lència, el model de funcionament del qual havia estat marcat per molts instituts de música italians i estrangers. Dintre el conservatori funcionava un internat regit per un rector eclesiàstic i assistit per un vicerector i set prefectes de l'ordre. Vincenzo va obtenir la plaça gratuïta a l'internat per concurs i va romandre allà fins que es van acabar els seus estudis, realitzats sota l'orientació d'uns talentosos mestres entre ells l'antic Coop (1802-1879), que el van portar al piano i Paolo Serrao (1830- 1907) per a la composició.

Encara era internat el 1879, quan va celebrar les proves per a la competició pel lloc de professor que va quedar vacant després de la mort d'Ernesto Coop. El lloc va ser guanyat pel gran Giuseppe Martucci (1856 - 1909) per títols, però el jove Romaniello va tenir la idoneïtat, cosa que li va valer la tasca a la càtedra de l'ensenyament complementari. El 1886, el Ministeri d'Educació Pública va anunciar una competició per assolir les posicions de piano a la 1a i 2a "Maria Pia di Savoia Educandato" de Nàpols els Miracles i els guanyadors els germans Vincenzo i Luigi van sortir d'ella després d'haver celebrat una esplèndida actuació. Va romandre en aquesta tasca des de 1886 fins a 1914.

El 1891, estimulat pel desig d'obtenir una càtedra de piano principal al conservatori napolità, Vincenzo va tornar a intentar la mà al concurs nacional, sortint novament guanyador. Cal recordar que al professorat del Conservatori napolità de "San Pietro a Maiella" hi havia moltes grans personalitats pertanyents a l'escena nacional del piano, entre elles Florestano Rossomandi, estudiós i investigador de noves orientacions tècniques i expressives del piano, Alessandro Longo, fermament lligats als principis tècnics de Beniamino Cesi i del nostre Vincenzo Romaniello.

La ciutat de Nàpols, a finals del segle XIX, va mantenir en l'àmbit musical l'esplendor i la vitalitat que tenia com a capital del Regne de les Dues Sicílies, fins i tot després de la unificació d'Itàlia. La música s'expressava a un ritme frenètic per aquells temps i el públic napolità era culta, competent i molt exigent. Set teatres d'òpera, inclòs el de "San Carlo", van organitzar temporades d'òpera de gran valor amb diversos títols i amb preus accessibles a gran part de la població.La música instrumental es podia escoltar als salons rics dels rics de l’època i, a més, hi havia moltes associacions i cercles que organitzaven constantment esdeveniments musicals. Aquests inclouen la Quartet Society, la Philharmonic Society, el Cercle Musical napolità, el Quartetto Freni i el Circolo Cesi. Vincenzo Romaniello el 1889 va fundar un cercle musical (Sala Romaniello) i va ocupar de 1901 a 1906 la direcció de la "Società del Quintetto", a través de la qual va poder fer que els napolitans tastessin les composicions clàssiques i modernes més famoses. En diversos cercles artístics amb el seu germà Luigi, com a intèrpret de concerts, va obtenir grans èxits a tota Itàlia.

En el vòrtex d'una vida tan tumultuosa, Vincenzo va decidir casar-se amb la noble Enrichetta Papa i el casament civil es va celebrar el 4 de setembre de 1895 a Nàpols, després d'haver superat els obstacles establerts per les seves nissagues per manca de descendència aristocràtica de la Romaniello. El pare d'Enrichetta, el cavaller Pietro Papa, era un personatge ric de l'època, mentre que la mare Luisa Colletta, neboda de l'historiador Pietro Colletta, era una noble que havia heretat del seu pare nombroses finques i una antiga caseta amb jardí adossat a Somma Vesuviana, al "Largo della Collegiata" a l'històric poble emmurallat.

Enrichetta, després de la mort de la seva mare Luisa el 1896, va heretar junt amb els seus germans l'antiga cavalleria de Sommese (Casina). Aleshores, la petita ciutat de Sommia estava envoltada de camps i jardins i presentava un encantador paisatge rural en el qual es respirava un aire perfumat i sa. Les vacances de tardor al camp sommès havien assolit notables moments d'esplendor en les primeres dècades del segle XX; va ser la colònia escollida pels nobles estiuejants tant de Nàpols com dels voltants. Així, entre els marquesos, barons, comtes i altres personalitats il·lustres, que van constituir l'alegre brigada a la recerca d'un relaxament tranquil, també s'hi va incloure la família Romaniello.

De fet, després del naixement de la primera i única filla Elena, el 29 de juliol de 1896, els períodes de residència a Somma havien esdevingut freqüents, sobretot a la temporada d'estiu. A més, Vincenzo havia estat encarregat de tenir cura dels interessos de la família Papa, tasca que va dur a terme amb zel i precisió, especialment a Somma on hi havia moltes propietats per gestionar. No obstant aquest alt nivell de vida Vincenzo no descuidà la seva professió de compositor deixant un bona herència al món musical, deixant a la posteritat un gran nombre de composicions de piano i cambra.

• www.consultamusicale.it/musicisti/vincenzo-romaniello