Rogelio Villar

Rogelio Villar González (Lleó, 13 de novembre de 1875 - Madrid, 4 de novembre de 1937) fou un compositor i crític musical espanyol.

Féu els primers estudis al Conservatori de Madrid, i es donà a conèixer de molt jove, tant per les seves composicions originals com per la publicació de bellíssimes gloses de melodies populars lleoneses, ensems que col·laborava en diaris i revistes, en les que féu incessants campanyes en favor de la música espanyola. La seva ampla cultura artística i literària, la seva sinceritat i modèstia, fan de Villar una de les figures més interessants i respectables de la música espanyola. A ella consagrà tota la seva activitat i tot el seu entusiasme, prescindint dels afalacs d'una fàcil popularitat per l'amor del seu art. La seva tasca fou veritablement sorprenent i abraçà no tan sols la composició, en els seus gèneres més diversos, sinó també el folklore musical, la història, la critica, etc.

El 1929 era professor de música de cambra del Conservatori de Madrid (proposat per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, el Consejo de Instrucción Pública del ministeri i el mateix Conservatori) i professor de música i cant de l'Institut Escola de segona ensenyança, havent estat un dels fundadors i professors de la Universitat Popular, en la qual donà 87 lliçons teòrico-pràctiques de vulgarització musical. Aconseguí diversos premis en concursos oficials i de caràcter particular, i les seves obres musicals foren executades en les principals ciutats d'Europa i Amèrica. Durant molts anys restà encarregat de la crítica musical de El País, de Madrid, publicant en aquell diari nombrosos articles i judicis que eren llegits per tots els aficionats a la música.

També exercí les mateixes funcions, i sempre amb innegable autoritat, en La Ilustración Española y Americana, Nuevo Mundo, La Esfera, Mundo Gráfico, Musico d'Oggi, de Milà; La Revista de Música, de Buenos Aires; Ecos Musicales, Por Esos Mundos, La España Musical, que fundà, i els diaris Le Figaro i El Día, havent col·laborat a més amb molts d'altres diaris i revistes i en l'Enciclopèdia Espasa.

Formà part de jurat de concursos de piano i de bandes civils i militars a València, Vigo, Logronyo, Madrid, Conca (Castella - la Manxa); de l'Exposició oficial d'arts decoratives i industrials artístiques el 1911 i 1913; del concurs d'agrupacions de música de cambra en les obres simfòniques obert per la revista Música; on a instàncies de la Junta per l'ampliació d'estudis e l'estranger i dels Tribunals d'oposicions a les càtedres d'harmonia per Reial Orde del 4 de juliol de 1914 i d'estètica i història de la Música (per R. O. de juliol de 1920); jurat en els exercisis d'oposicions a premis de piano, solfeig i harmonia en el Conservatori, i del primer concurs Estela (premi extraordinari de piano entre els alumnes del Conservatori). també va formar part del tribunal dels concursos nacionals de l'Estat (1926), i va ser secretari del Tribunal d'oposicions a places de pensió a Roma (1927).

L'any 1930 dirigí la revista musical Ritmo, editada a Madrid, i en la que va realitzar diverses campanyes, entre elles la que dóna lloc a la creació del cos de director de Banda, així com a la fundació de l'Associació d'organistes i intèrprets de música sagrada. Amb motiu del centenari de la mort de Beethoven donà una sèrie d'interessants conferències en el Conservatori de Madrid (1927), publicant-se després. També llegí i publicà (1931) una conferència vers el Concert per a clavicèmbal, de Falla, amb motiu del centenari de la fundació d'aquell Conservatori, en el que era professor de l'aula de música de cambra, havent realitzat una labor intensa en aquest sentit. El 1933 va publicar la segona edició de les seves Canciones leonesas.

Entre la seva considerable producció musical són dignes de menció especial les Canciones leonesas (de les que se'n publicaren diversos volums), per a piano; dues col·leccions de Danzas leonesas (6 volums), també per a piano; Piezas españolas; Páginas poéticas; Páginas románticas; Páginas liricas; Danzas humorísticas, i diverses composicions, tot per a piano; nombroses melodies vocals amb acompanyament de piano, obretes impregnades de sentiment i bellesa, gènere aquest en el que Villar destacà: Evocación, Capricho popular espanyol i Melodia espanyola, per a violí i piano; Romanza, per a violoncel i piano;Sonata en re major, per a piano i violí; Sonata en la major i Sonata en sol major, per a piano; tres quartets, per a instruments d'arc; Suite romàntica i Suite leonesa, per a quartet d'arc. Danzas humoristicas, i Canciones leonesas, per a banda de música, Las hilanderas, impresión simfònica; Escenas Populares espanyoles; Paisaje montañés; Danzas montañesas; i Egloga, Impresión sinfònica, per a orquestra. Se citen únicament les seves obres principals, perquè solament les publicades per a piano i per a cant passen de 200.

En el terreny de la historia i de la critica musicals, a part de la seva constant col·laboració en diaris i revistes, se li deuen:

• La música en las escuelas, 1912.
• Cantos para niños, 1915 (versos d'en Cipriano de Rivas Cherif).
• Músicos españoles, (dues sèries),
• La trilogia de Wagner,
• El anillo de los Nibelungos,
• Cuestiones de técnica y de estética musical,
• La armonía en la música contemporánea,
• De música,
• Cuestiones palpitantes,
• Orientaciones musicales,
• Agrupaciones musicales,
• Teóricos y músicos,
• Figuras contemporáneas,
• Soliloquios de un músico español,

• Enciclopèdia Espasa Volum núm. 68, pàgs. 1479-80 ISBN 84-239-4568-5
• Enciclopèdia Espasa Apèndix núm. X, pàg. 1134 ISBN 84-239-4580-4