Pietro Montani

Pietro Montani (Cornogiovine, prop de Lodi, 31 d'agost de 1895 - Milà, 9 de juny de 1967), fou un pianista i compositor italià.

Fill d'una família de músics, Angelo i Emilia Raggi. El seu pare havia iniciat els seus quatre fills en les disciplines musicals: Pasquale, Giuseppe, Oreste i Montani.

Pietro es va apropar a l'estudi de la música sota la direcció del seu pare i el seu germà Pasquale. A Milà va assistir al conservatori a la classe de composició de Vito Frazzi i la Universitat local. Graduat ben jove, immediatament va emprendre una brillant carrera de concerts que el va portar a actuar a les principals sales de concerts italians i estrangers. El 1920 obtingué la càtedra de piano al Conservatori L. Cherubini de Florència, on va ensenyar durant dotze anys també cursos de direcció d'orquestra. El 1932 es va convertir en professor del Conservatori de Milà, que es va fer càrrec de la presidència de piano de G. Frugatta durant gairebé quaranta anys. La seva experiència com a professora al Conservatori de Milà va acabar el 1965. Al mateix temps que el compromís didàctic, Montani va realitzar una intensa activitat de concerts fins a prop de 1939. De 1945 a 1946 va ser director de la secció de música de Radio Firenze; en aquesta capacitat va organitzar desenes de concerts simfònics i de cambra, va mantenir converses setmanals al micròfon i, en companyia del compositor italià nord-americà M. Braggiotti, va concebre la secció de pregunta i resposta. Per la RAI va dirigir dues emissions de ràdio amb èxit, titulades Interpretació del piano i Petita enciclopèdia musical. Després de la Segona Guerra Mundial, va començar a col·laborar cada vegada més amb l'editorial (Casa Ricordi).

De 1951 a 1957 va dirigir Ricordiana. Revista mensual de la vida musical i més tard Els quaderns Ricordiana; molts dels seus editorials que van aparèixer sota el pseudònim Phantasius, estan dedicats a la importància de l'educació musical alleugerit el pes de la intel·lectualitat crítica: "Hi ha tant necessita avui d'aquesta literatura paraula descàrrega, però rica en experiència, avui que diverses plomes i no menys acreditat, de jugar amb temes musicals que ofereix la diversió sense sentit lliure com "fugues vertiginós per Bach" o "Sarabande que els esclats sobtats aclaparadores i frenètics com un caos infernal" (Ricordiana, abril de 1951, pàg. 4).

Montani va treballar molt en la revisió de la música de piano, sovint utilitzant pseudònims com P. Bergmann, Raggi, Peter Seak. Molt freqüent, al llarg dels anys, ha estat la seva col·laboració musicològica amb la periòdica revista Musica d'ogg. Des de 1965 fins a la seva mort va ser president de l'Acadèmia Filharmònica de Bolonya.

Durant la seva carrera va obtenir diversos premis per la seva activitat artística com a compositor se li va concedir el 1922 el premi a la Zanella país poemetto per a piano, el premi de l'Associació de Palerm concerts simfònics a 1924 per a la suite Humoresque, premi B. Cristofori el 1931 per estudis característics per a piano. També va rebre prestigiosos premis com la medalla reservat per a la cultura i l'art meritori, Antico Fattore premi de l'Acadèmia de Florència Georgofili i l'assignat als homes de la cultura de la Governació de Roma.

Format en els anys en què els compositors de l'anomenada generació dels anys vuitanta (O. Respighi, I. Pizzetti, G. F. Malipiero, A. Casella o F. Alfano) estaven tractant de trobar una manera de sortir del teatre i la ruta d'òpera, fins i tot Montani va sentir la necessitat de contribuir significativament a la producció instrumental. Durant molts anys fou director de la càtedra de direcció d'orquestra en el Conservatori de Florència i posteriorment ocupà la càtedra de piano del Conservatori de Milà.

Aliè a les preocupacions de l'avantguarda, així com a les tendències del neoclassicisme, que va triar per moure en una dimensió deliberadament anacrònica, a la recerca d'un contacte directe amb la gran escola de piano del segle XIX. El seu principal objectiu era crear nous llocs de treball per a joves pianistes que lluitaven amb els problemes tècnics de tots els temps. Aquests inclouen:

• els estudis característics (1931),
• els cinc estudis de tècnica superior(1945),
• els estudis d'òpera Setze,
• els Estudis Americans,
• els quatre Preludis,
• els 6 balls de cinc notes, i una sèrie d'obres creades específicament per a la preparació dels exàmens d'hivern de baix i mig grau.

Montani va ser també l'autor de diverses composicions per a orquestra. Els treballs més coneguts són els que proporcionen la intervenció de piano sol:

• Concertino en E per a piano i cordes, (1933);
• Fantasia per a piano i cordes (1935);
• Concert per a piano i orquestra (1940);

El catàleg també compta amb obres que denoten una gran experiència en la redacció d'instruments de corda, vent i percussió: el cas de matinesper a violí, cordes i piano (1938), el concert per a violoncel, cordes, dues trompetes, piano i timbals (1947), el concert per a orgue, cordes, dues trompetes i timbals (1938), i la primavera per a oboè d'amor i cadenes (1934); totes les pàgines que mostren una forta investigació en la direcció de l'experimentació de timbre. Entre les obres orquestrals de l'esmentat Humoresque suite segueix sent una de les pàgines més interessants, per la seva tendència a evocar espontàniament l'antiga tradició de la successió de balls. La dansa tràgica (1929) és una de les poques composicions en què el Montani intenta treballar en el tema de la grotesca. Els dos gravats «Natio borgo» van ser compostes per a la secció italiana de la Conferència Internacional de Viena (1938).

La música de cambra inclou:

• un quintet (1944),
• un quartet (1940),
• una petita suite per a dos trompetes i trombó,
• un suite per a cello i piano,
• una Elegia per a violoncel i piano (1941),
• un Divertimento per a dos violins.

Les obres vocals inclouen:

• el cor de veus blanques titulada Des del cel,
• la peça per a cor i veu solista Mare, volum amb 10 poemes per a veu i piano,
• un cor a tres veus femenines i Carmen saeculare per a cor i orquestra sobre poemes d'Horaci (1958).

Montani també es va dedicar a la música sacra (Ave Maria, Ecce tempus Idoneum, Psallite suaviter, Vespres dies de repòs autem, i l'oratori La paràbola del sembrador) i una sèrie d'obres que es representen en forma escènica (Somni i Astartes) i semiscenica (música composta en 1958 com un comentari al rossinyol de H.Chr. Andersen). Entre els artistes que han interpretat les seves composicions inclouen C. Abbado, W. Backhaus, P. Molinari, A. Casella, el Quartet Poltronieri, el Quartet della Scala, L. Dallapiccola, G. Di Stefano.