Manuel Gibert i Sans

Manuel Gibert i Sans (Barcelona, 1795 - ibídem, 22 de setembre de 1873) fou un militar i advocat català.

Gibert i Sans era fill de Salvador Gibert i Sebastiana Sans, nét del notari de Barcelona Vicente Gibert, autor de l'«Art del notari». Estudià la carrera militar i s'allistà en l'exèrcit contra Napoleó Bonaparte. Gilbert i Sans féu els estudis de dret en la facultat de Cervera, exercint la seva carrera com a advocat a partir de 1819. L'any 1821 va contreure matrimoni amb María Ángeles Olives, filla del metge de l'exèrcit Miguel Olives.

Amb els seus coneixements militars i legals, fou triat capità de la companyia de voluntaris per contenir les tumults que assotaven la ciutat de Barcelona. Fou un destacat polític del partit dels moderats, i arribà a ser governador civil de Barcelona.

L'any 1845, sent president de la Sociedad del Liceo Filarmónico Dramático, que tenia el seu teatre i els ensenyaments de música i declamació en el convent de monges de Montesión, aconseguí, amb la cooperació eficaç del seu amic Joaquim De Gispert i Anglí, traslladar aquell institut i el seu teatre, que havia servit per sufragar les despeses militars de la companyia, a l'actual Gran Teatre del Liceu, redactant el Reglament del Liceu que va ser aprovat per unanimitat, sent president del mateix durant molts anys.

Fou president durant 20 anys del primer ferrocarril de l'estat entre Barcelona i Mataró; car una vegada aquesta línia fou posada en funcionament, va ser instat per un dels membres de la seva junta reguladora, Josep Bosch i Mustich, per tal d'acabar amb la discòrdia i desacord que hi existia.

En 1832 comprà els terrenys de la Plaça de Catalunya seguint pel Passeig de Gràcia fins a la Gran Via. Fou, a més, un dels precursors en l'enderrocament de les muralles de Barcelona, posant la primera pedra de l'Eixample en la que esdevindria la seva casa a la plaça Catalunya.

La reina Isabel II li atorgà el títol de marquès, que ell rebutjà.