Joan Vilanova i Roset

Joan Vilanova i Roset (Manresa, 1908 - 1990) fou un dibuixant i il·lustrador català. La intensa i prolongada passió pel dibuix de Joan Vilanova, el va dur a convertir-se en un dels artistes més importants que ha tingut la ciutat de Manresa. Joan Vilanova va ser un dibuixant de vocació, un treballador infatigable que va compaginar, des dels 13 anys fins a la jubilació, la seva feina com a cap de magatzem a la C.A.M.E. (Companyia Anònima Manresana d'Electricitat), amb una segona jornada de treball com a dibuixant i il·lustrador d'encàrrec.

El fruit de tota una vida dedicada al dibuix és l'extensa, variada i complexa obra realitzada per Joan Vilanova, aquest dibuixant, humorista, dramaturg i activista cultural, que va des de col·laboracions en diaris i revistes, fins a cartells, portades de programes, ex-libris, nadales, llibres il·lustrats, etc.

Malgrat tot Joan Vilanova és, encara avui, un dibuixant força desconegut dins la gran tradició de la il·lustració catalana.

Infància i joventut (1908-1928)

Joan Vilanova i Roset neix i creix en un entorn peculiar, a la sagristia de la Basílica de la Seu de Manresa. De petit ajuda el seu pare en les tasques de sagristà i campaner, i amb els seus germans recull les orenetes caigudes amb un cistell, per deixar-les volar des de dalt del campanar. És un nen de salut fràgil, que es passa hores llegint i rellegint El Patufet i omplint l'empedrat de la baixada de la Seu de dibuixos de llargs trens, que desperten l'admiració dels vianants.

Tot i que no destaca mai en els estudis, als deu anys entra com a intern al Seminari de Vic. Als 12 anys, desmotivat, abandona la idea de ser capellà i torna a casa, pensant seriosament en el consell rebut, durant anys, per mestres i capellans, que li deien que es dediqués a ser dibuixant.

Seguint, en part, aquest consell, amb tretze anys entra d'aprenent de delineant a la Companyia Anònima Manresana d'Electricitat. En aquesta època Vilanova continua dibuixant, amb passió, a les seves estones lliures.

Als quinze anys, el seu talent autodidacte sorprèn el mestre i pintor Evarist Basiana a l'Escola d'Arts i Oficis de Manresa. A través d'ell, coneix altres joves artistes manresans, engrescats amb la idea de formar un cercle artístic, i assisteix per primera vegada a les tertúlies del cafè de La Gàbia i a les sessions de dibuix al natural. En aquesta primera etapa de formació, Joan Vilanova s'encamina cap a un futur incert com a il·lustrador. No serà fins al naixement d'una sèrie de publicacions locals, a partir de l'any 1929, que començarà a poder publicar.

Vilanova i la premsa (1929-1943)

El 30 de juliol de 1929 Vilanova veu publicat el seu primer dibuix a la revista L'Om. És la primera d'una llarga llista de col·laboracions en diaris i revistes locals, com El Día, La Lluna, l'Ara, l'Ave Maria..., on un jove Vilanova, sovint amb un estil satíric i caricaturesc, influenciat per dibuixants com Mallol i Castanys, es va obrint pas.

Empès pels nous aires de la República i l'amistat entusiasta d'artistes i intel·lectuals com Lluís Uró, Evarist Basiana i Estanislau Vilajosana, Vilanova se sent encoratjat a tirar endavant i a llaurar-se un camí com a il·lustrador. A principis dels anys trenta, anys d'efervescència i joventut, Vilanova coneix l'Angeleta (Àngels Calveras), una noia oberta, decidida i moderna, que esdevé de seguida l'amor i la companya inseparable.

És en aquests anys que la seva trajectòria fa un gran pas endavant: el desembre de 1933 publica un dibuix a El Be Negre, dirigit aleshores pel manresà Josep M. Planas; a l'estiu de 1934 es casa, a Gironella, amb Àngels Calveras, i el 1935 il·lustra, juntament amb Lluís Mallafré, el llibre de text El meu segon llibre, de Lluís Alabart, que comptarà amb una segona edició en català i dues més en castellà.

Però tot queda estroncat l'any 1936. La mort, als vint-i-dos anys, d'Àngels Calveras, embarassada del seu primer fill, serà un cop molt dur per a Vilanova, seguit per l'esclat de la Guerra Civil.

El 1938 és mobilitzat al front de l'Ebre, on farà de cartògraf a l'Estat Major. Perduda la guerra, Vilanova és conduït al camp de concentració de Prats de Molló, a la Catalunya Nord, d'on s'evadeix poc després. El perillós retorn a Manresa, l'any 1939, redueix la seva vida i les seves aspiracions a la supervivència i el desencís.

Amb la pèrdua d'amics i companys, com Lluís Uró,i la misèria de la postguerra, Vilanova passa diversos anys gairebé sense dibuixar. El 1941 il·lustra el calendari de Magatzems Jorba, que el donarà a conèixer àmpliament, a moltes llars manresanes.

La plenitud creativa (1944-1969)

L'any 1944 Joan Vilanova retroba l'estabilitat i abandona definitivament la vida bohèmia. És l'any del seu casament amb Josefina Lleonart, una jove modista molt decidida, que havia estudiat a Barcelona. Amb ella Vilanova compartirà la passió per la música i la lectura i tindran dos fills: el Joan i la Roser.

També és l'any que comença a col·laborar en la revista Pax, encetant d’aquesta manera una llarga llista de col·laboracions en fulls parroquials i entitats manresanes. Són aquests nous encàrrecs, sobretot de contingut religiós, els que marquen la necessitat de buscar un estil afí, més realista i més popular, que Vilanova troba en la influència del gran mestre i referent de la il·lustració catalana Joan Junceda.

Entre els anys 1949 i 1951 realitza una col·laboració setmanal al full dominical del bisbat de Solsona, en el qual entre els anys 1949 i 1951 s'hi poden trobar uns 400 dibuixos de Vilanova. L'any1953 comença a fer il·lustracions per a la Revista Bages, entre les quals destaquen les obres del Calendari Folklòric i l'Auca de la Llum.

El 1955 publica el seu únic conte infantil, L'angelet que no reia, amb text d'Antoni Ribas i Grau. Cofundador del Gremi de Sant Lluc i habitual de la tertúlia de l'Hotel Sant Domingo de Manresa, Vilanova destacarà pel seu paper d'activista cultural, i es convertirà en un personatge popular, conegut i respectat.

En plena dictadura promou activitats culturals en català i escriu i representa una sèrie d'obres de teatre satíriques, que van arribar a ser representades en públic: Ales, banyes i Lluquet, L'Auca de la Séquia, El Corso fiero o el águila abatida a los pies de la Moreneta, i l'Àngel de Nadal. Aquestes obres li crearan més d'un problema amb la censura.

Són els anys de més activitat cultural i artística, els més productius del dibuixant, que no té mai un no per a les múltiples col·laboracions desinteressades que li demanen. Cartells de Festa Major, programes de la Llum, goigs, logotips, capçaleres, nadales... Vilanova és omnipresent en la història gràfica de la ciutat de Manresa.

El llegat i els homenatges (1970-1990)

La dècada dels anys setanta Vilanova l'inicia jubilat de la C.A.M.E. Lliure d'obligacions, es proposa dur a terme el gran repte que sempre ha somniat: il·lustrar les cançons que, segons ell mateix deia, “han estat la música de fons de la meva vida”.

Preocupat per la dispersió de la seva obra, i per tal de deixar un llegat, per a la família i per a Catalunya, Joan Vilanova engega el projecte del Cançoner Català. Després de superar diverses dificultats en la recerca de finançament, Vilanova se centra en l'obra més personal i menys reconeguda, on l'estil més propi i més ric arriba al seu punt culminant.

Els dibuixos, la majoria a llapis, són cada vegada més detallistes, les composicions més denses i narratives, on Vilanova porta a l'extrem la seva passió pel dibuix. Les darreres setmanes, completament exhaust, pateix per la seva salut fins a l'extrem de creure que morirà abans de poder-ho enllestir.

El 21 de desembre de 1980 la ciutat de Manresa li concedeix la medalla de plata. Al mateix temps, s'inaugura una exposició antològica i es fa la presentació del primer volum del Cançoner Català, "Amor". Els tres volums següents, "Nadales" (1981), "Cavalleresques" (1982) i "Religioses" (1983), aniran sortint, successivament, un cada any.

En aquesta etapa, Vilanova també realitza les seves darreres col·laboracions en diaris i revistes, i il·lustra tres llibres d'història manresana.

El 1985 rep el Premi Bages de Cultura, atorgat per Òmnium Cultural, i veu aparèixer el llibre Dibuixos d'una època, que recull la seva prolífica col·laboració en el full dominical de Solsona.

Els darrers anys, malalt, quan ja no pot sortir de casa i ni tan sols pot dibuixar, viu envoltat dels seus dibuixos recreant-se en la seva contemplació i gaudint de la companyia de la família i amics.

Mor el 21 d'agost de 1990 a l'edat de vuitanta-un anys, i amb ell es perd un dels últims dibuixants d'arrel noucentista.

Per ser un dels dibuixants més reconeguts i apreciats a Manresa, l'any 2004 se li va dedicar el nom d'un carrer: Dibuixant Joan Vilanova.

A mitjans dels anys 90, la ciutat de Manresa crea el Premi de dibuix i gravat Joan Vilanova.

• Medalla d'Argent de la ciutat de Manresa el 1980.
• Medalla d'Or, concedida per l'Orfeó Manresà el 1983.
• Premi Bages de Cultura, atorgat per Òmnium Cultural, l'any 1985.

• Pere Sobrerroca, Francesc Comas. Joan Vilanova: itinerari vital i artístic, Zenobita 2007.
• Isaac Bosch, Annabel Sardans. (Re)descobrir Vilanova: El valor de la vida i de l'obra de Joan Vilanova i Roset, Ajuntament de Manresa, 2009.