Baldiri Reixac i Carbó

Baldiri Reixac i Carbó (Bell-lloc d'Aro, Empordà, gener de 1703 - Ollers, Vilademuls, 15 de febrer de 1781) fou un pedagog i religiós català. La Fundació Lluís Carulla atorga anualment i des del 1978 uns premis a escoles, mestres i alumnes que duen el seu nom: els Premis Baldiri Reixac.

Quan es parla de pedagogia a Catalunya a l'època moderna i contemporània s'ha de parlar necessàriament de Baldiri Reixac i de la seva obra que publicà el 1749 Instruccions per l'ensenyança de minyons, un compendi universal propi de la Il·lustració. El llibre inclou una enciclopèdia, diccionaris i gramàtiques, un tractat de pedagogia i un manual d'instruccions de temes diversos. Fou publicada per primera vegada a Girona, a casa de l'impressor Anton Oliva. Els continguts dels dos volums coneguts de les Instruccions (el primer publicat el 1749, i el segon trobat al Seminari de Girona el 1975 i publicat per primera vegada a, Girona, el 1981) permeten afirmar que Reixac és una de les figures cabdals de la pedagogia catalana dels últims segles; un pedagog que té una obra que, en alguns aspectes, va ser innovadora quan es va publicar i que, avui en dia (segle xxi), encara continua tenint actualitat en algun dels seus apartats, com es pot comprovar si continueu llegint aquest arxiu.

Baldiri va néixer al si d'una família de pagès benestant, segons els estudis de Rosa Congost, que formava part de l'elit de les famílies que superaven les mil lliures de renda anual. És el segon d'una colla de vuit germans. Els Reixac eren gent d'influència i de cultura. Possiblement aquesta situació familiar ajudi a donar respostes a les qüestions que se'ns plantegen en conèixer la seva notable formació.

Baldiri Reixac va estudiar al Seminari de Girona i seguí de prop els ensenyaments de Charles Rollin, rector de la Universitat de París. I després de fer diverses oposicions, sense èxit, el 25 d'abril de 1730 és nomenat rector de la parròquia de Sant Martí d'Ollers de la que en fou de 1730 al 1781, un disseminat de cases del municipi de Vilademuls, a la comarca del Pla de l'Estany, amb una seixantena d'habitants, prop de Banyoles i no gaire més lluny de Girona. Hi residirà pràcticament fins a la seva mort.

A la família Reixac hi ha altres capellans: Jaume Reixac, un oncle, passarà tota la vida eclesiàstica a Roma; Bernat Carbó –oncle per part de mare-- era capellà llicenciat. Tres germans de Baldiri també són capellans: Francesc fou rector de Tordera; Domènec, beneficiat de la seu gironina, i, Josep, canonge tresorer de la catedral. En fi, que Baldiri Reixac procedeix d'una família de pagès amb una bona posició econòmica i no menys bona presència en el món eclesiàstic gironí.

A la parròquia d'Ollers exercí amb zel de rector i, a més, fa de mestre i escriu i tradueix llibres. Com a capellà se sent cridat a ajudar a la formació de la joventut; considera que totes aquelles persones que tenen autoritat –i ell, com a rector, n'és una-- han d'afavorir la instrucció i la formació dels infants i joves. Escriu en llatí un Diàleg de la doctrina cristiana, una obra de la qual no coneixem res més ni tenim notícies que hagi estat publicada. Tradueix una part del Compendi del Teatro Crític del pare Mestre Feyjoo, molt útil per desterrar errors comuns, que el seminarista Gregorio Soler, de la parròquia d'Ollers, estava traduint per encàrrec de Reixac. El manuscrit d'aquesta traducció es troba al Seminari de Girona i no ha estat publicat.

La seva obra principal, la que l'ha fet entrar per la porta gran al món de la pedagogia catalana, és les Instruccions, llibre en el qual treballà durant força anys. Es tracta d'un text molt pensat, escrit i corregit que tenia la pretensió de ser un llibre que fos ben útil per als minyons que anaven a escola, però no només per als infants de la seva parròquia, que al cap i a la fi no eren gaires. Escriu i pensa en les escoles que, a la ciutat i al camp, s'anaven obrint per fomentar l’ensenyament i, d’aquesta manera, millorar el país; també pensa, ho diu explícitament, en la possibilitat que el llibre sigui usat en els ensenyaments que es fan a les cases particulars (possiblement ell havia rebut aquest tipus d'ensenyament).

Fa un llibre obert, considera que el que escriu es pot millorar i ampliar; deixa la porta oberta a ampliar-lo en successives edicions a partir del que ell mateix consideri que s'hi ha d'incorporar i dels suggeriments d'altres persones. Aquest detall d'obertura a noves incorporacions és ben significatiu de l'actitud d'un bon educador.

Escriu també pensant en els mestres, en aquelles persones que es dediquen a ensenyar, ja sigui a la ciutat o a pagès; parla de manera especial dels <mestres comuns i dels pobles aldeans>, als quals vol ajudar en la seva feina. Igualment, vol que sigui útil als que fan l'ensenyament privat. En poques paraules, mogut per la seva responsabilitat pública fa una obra que vol que sigui útil a tots aquells que es dediquen a l'ensenyament, <fins a tant que altra persona eminent produesca altra més útil>. La seva pretensió és clara: <jo no pretenc que amb esta obra sola puguen els minyons eixir doctes i consumats en les ciències i virtut, sinó que pretenc solament donar-los un bon gust i desig per aprendre ciència i virtut>.

Reixac aplega els continguts de totes aquelles matèries que poden ser útils en els diferents nivells d'ensenyament no universitaris. Així, tracta de la lectura i l'escriptura; dels comptes; de l'ensenyament de les llengües, en concret tracta de llengua catalana, la llatina, l'espanyola, la francesa i la italiana (aquesta darrera, potser gràcies al seu oncle capellà de Roma). Al final de l'apartat sobre llengua espanyola incorpora trenta pàgines que constitueixen un diccionari castellà-català que comprèn un resum de les veus espanyoles més difícils d'entendre. En l'apartat de la llengua francesa destaquen disset pàgines dedicades a la conjugació dels verbs més comuns.

Seguidament parla de les matemàtiques, on inclou la geometria, l'aritmètica, el cant i la música (aquest darrer apartat, segons ell mateix indica, li va compondre el prior del convent del servites de Banyoles).

Per a Reixac les matemàtiques són la clau per comprendre altres ciències; en destaca, a més, el valor formatiu que tenen, ja que desvetllen l'enteniment. L'apartat dedicat a la lògica és el més breu de tots. Concep aquesta matèria com aquella ciència que dirigeix les operacions de l'enteniment perquè jutgem bé les coses i no errem en el judici que en fem.

També tracta de la física plantejada com a coneixement de la natura i de la causalitat; l'agrupa en tres capítols: de o que són els minyons i demés hòmens, del món, de les coses més comunes de la campanya; considera que aquests ensenyaments són útils per al bé material i espiritual de les persones. Els ensenyaments de les matemàtiques i les ciències, molt pràctics, són fets sota l'òptica de l'experiència quotidiana.

A més, parla de la geografia, és a dir, d'Europa, d'Àsia, d'Àfrica, d'Amèrica i de les terres polars. És una geografia descriptiva molt extensa, que incorpora al llibre per l'interès pedagògic i formatiu que té per als infants. Les referències sobre història no estan agrupades en cap capítol especial. És que potser tenia intenció d'escriure un volum especial? No s'ha de descartar, atesa la importància que li dóna.

Com que la seva obligació no és només d'aconseguir que els estudiants prenguin coses útils per a la seva formació, sinó que vol fer-los persones de bons costums, Reixac incorpora un apartat dedicat a fomentar els bons usos i costums i, per tant, tracta de la missa, del rosari, de la confessió i de la comunió, etc. L'enciclopèdia reixaquiana té, doncs, també un apartat dedicat a la formació cristiana de la joventut; al cap i a la fi, el seu autor és un capellà zelós que segueix les recomanacions pastorals del Concili tridentí i del seu bisbe.

Aquesta obra és una enciclopèdia pràctica perquè, a més dels continguts, ben útils per l'aprenentatge, el seu autor, com a bon mestre, dóna consells per fer bona tinta i incorporar unes plantilles per a la pràctica de la cal·ligrafia.

Reixac defensava que els nois i noies havien d'aprendre cinc llengües, per aquest ordre: català, llatí, castellà, francès i italià. Aquest aspecte és un dels que ha donat més anomenada al rector d'Ollers. L'afirmació que fa que <entre totes les llengües, la que més perfecció deuen saber els minyons és la llengua pròpia de sa pàtria> ha estat invocada pel magisteri català sempre que s'han intentat imposar una llengua que no és la nostra a l'escola. Mestres d'escoles públiques i privades han invocat Reixac per defensar i fer escola en català durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco i actualment (2015) tot i estar en democràcia amb la pressió del Govern de Madrid.

Quan la voluntat de castellanització de Catalunya en general és clara i manifesta (només cal recordar que des del Consejo de Castilla s'ordenava: <pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado>). Reixac defensava continuar fent l'escola en la llengua del poble. Al mateix temps que es va manifestar clarament la voluntat castellanitzadora i la persecució del català per part dels governs espanyol i francès, també es fa patent la resistència a aquesta imposició.

Deixà inèdit un Llibre de diferents notes del que ha passat en aquesta rectoria. Va escriure la seva obra en català, d'acord amb els principis que defensava d'educar els infants en la llengua materna i no en llatí.