Agnès de Guimerà

Agnès de Guimerà fou la primera abadessa del monestir de Santa Maria de Vallsanta des de 1246 fins a 1261. Situat dins el terme de Guimerà (Urgell), el monestir de Santa Maria de Vallsanta té un precedent al segle XII, Santa Maria de la Bovera, cenobi cistercenc femení situat a la mateixa vall del Corb. Cap al 1190, el cavaller Pere de Tàrrega va fundar aquesta comunitat en un tossal sobre el riu Corb. Sembla que antigament en aquest lloc jo hi havia un santuari eremític on es venerava una imatge trobada de la Mare de Déu.

Una tradició explica que la Mare de Déu de la Bovera va ser trobada de manera miraculosa per un pastor a la soca d'una alzina. Cada vegada que volien portar-la al poble de Guimerà, la imatge de la Mare de Déu retornava a l'arbre. Aquest fet es va interpretar com la voluntat inequívoca d'aixecar un santuari en aquell loc, dalt d'un turó a ponent del poble.

Elisenda de Tàrrega va ser la primera abadessa i era filla del mateix Pere de Tàrrega. Mentrestant, el lloc de Vallsanta era només una quadra del senyors jurisdiccionals de Guimerà, situada sota el cenobi de la Bovera i entre les poblacions de Guimerà i Ciutadilla. El 1235 es començà a bastir el nou monestir cistercenc femení de Santa Maria de Vallsanta.

Alguns autors suposen que el monestir de la Bovera com una filial de Santa Maria de Vallbona. D'altres, amb més fonament, creuen que això només és una suposició, ja que no hi ha bases documentals concretes al respecte, però és una possibilitat que no caldria descartar. Tanmateix, l'adscripció de Vallbona a l'orde del Cister no s'estableix fins al 1170, quan les monges del cenobi navarrès de Tulebras, sota el bàcul d'Òria Ramírez, arriben al monestir vallbonenc. Per tant, es tracta d'una adhesió tardana, i el 1190, moment de la fundació de la Bovera, potser Vallbona no estava encara en condicions d'efectuar gaires fundacions o cenobis filials.

A més d'Elisenda de Tàrrega, altres abadesses de la Bovera van ser Guillermina, Elisenda de Boixadors i Agnès de Guimerà.

Filla dels senyors de Ciutadilla, Agnès es va casar amb Guillem de Guimerà. Aquest, en veure propera la mort, va fer testament amb fra Pau Vernet, monjo de Santes Creus, el 15 d'octubre de 1293. Nomenà hereu el seu fill Guillem i li donà els castells de Ciutadilla i Guimerà. A un altre fill, Bernat, li deixà els castells d'Oluja i Florejacs, amb dret a successió si el primer moria sense descendència, i disposà que els marmessors tinguessin cura de la tutela dels fills de Guillem i Bernat.

A l'esposa, Agnès, no la va tenir en compte, amb la qual cosa ella devia pensar que en un convent podria aportar més que quedant-se amb la família. Primer va ingressar a Santa Maria de la Bovera, d'on va esdevenir abadessa. Persona dotada d'iniciativa, devia influir per trobar un lloc que fos millor per a la comunitat, més ben comunitat i que gaudís d'aigua, la gran mancança del monestir. De tota manera, pel que fa a la comunicació, calia seguir el mestratge del fundador de l'orde, Benet de Núrsia, que aconsellava que cap dels nostres monestirs no ha d'ésser edificat a les ciutats, castells i viles, ans en llocs allunyats del tracte amb els homes.

Vallsanta va seguir el precepte, però la situació del monestir, entre els camins de viles i monestirs, afavoria el contacte amb les poblacions de Conesa, Guimerà, Cervera, Igualada, Ciutadilla, Nalec, Vallbona de les Monges i Rocafort de Vallbona.

El 1235 es començava a construir el cenobi de Vallsanta i el 7 de març de 1237 el papa Gregori IX envià un rescripte a l'abat de Cîteaux per tal d'enviar religioses de la Bovera al nou monestir a fi d'implantar-hi la regla de sant Benet i els costums del Cister. Una part de la comunitat de la Bovera va passar al Berguedà, a Valldaura d'Olvan, i l'altra va anar a raure a Vallsanta.

L'any 1246 deixava d'existir la comunitat de la Bovera i la major part de les religioses van passar al nou recinte cistercenc. La nova seu va comptar amb vint-i-tres religioses amb Agnès de Guimerà al capdavant. Vallsanta tenia també una priora, una infermera, una preceptora, una cambrera i una cantora. A mitjans del segle xiii el monestir ja tenia una vida plenament consolidada amb una esplendor que duraria la resta del segle i part del següent.

Les monges de Vallsanta vivien en petites cases, gairebé en podríem anomenar habitacions que feien uns 19'50 m. I només es reunien comunitàriament a l'església, al capítol i al refetor. Aquest costum pot explicar la venda d'habitacions de religioses traspassades, per part de l'abadessa, a alguna novícia. El caràcter eminentment pràctic d'Agnès de Guimerà quedava palès. Cal dir que cada religiosa participava en les rendes del monestir per poder subsistir en les seves despeses personals.

La seva tomba mai no s'ha trobat i es fa molt estrany atesa la importància de la gran impulsora de Vallsanta. Tanmateix, cal tenir en compte que les actuals restes del monestir corresponen al segon temple del cenobi construït a mitjan segle següent, entre 1345 i 1350. És molt possible doncs, que la tomba hagués quedat oculta per construccions posteriors. Però, per a hom, es fa estrany perquè, entre d'altres, s'han trobat els escuts dels Guimerà i les marques; la presència d'una personalitat com la d'Agnès s'hauria d'haver conservat. O, tal vegada, algú va voler que la seva memòria desaparegués per sempre.

• Maria Carme Roca i Costa, Abadesses i priores a la Catalunya Medieval, Col·lecció Base Històrica, Editorial Base, pàgs. 101 a 103, ISBN 978-84-16166-22-0)