Valentí Esparó i Giralt

Valentí Esparó i Giralt (Llívia, Baixa Cerdanya, 1792 - 1859) fou un industrial català. El 1831 es va establir a Barcelona, on esdevingué un dels accionistes de la Societat Bonaplata, Vilargut, Rull i Cia. que va establir la Fàbrica Bonaplata. Es casà amb la filla de Salvador Bonaplata i Corriol. Quan la fàbrica fou destruïda durant les bullangues de 1835 n'era un dels administradors, veient-se involucrat directament en tot el conflictiu procés que se'n va seguir. Va adquirir el que quedava de la fàbrica i hi establí una foneria el 1839.

De 1838 a 1840 fou president de la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó i formà part destacada als comitès paritaris per a conciliar postures entre obrers i patrons. El 1848 fou un dels promotors de l'Institut Industrial de Catalunya, entitat defensora del proteccionisme, i hi presidí fins a la seva mort la secció de foneria i construcció de màquines. Ambdues entitats, la Comissió i l'Institut, constitueixen organitzacions embrionàries de l'actual Foment del Treball Nacional.

El 1849 fou regidor i el 1850-1851 fou tinent d'alcalde de l'ajuntament de Barcelona. Durant el seu mandat es va erigir la font de la plaça del Duc de Medinaceli amb el primer monument realitzat en ferro colat a la ciutat: una columna coronada per l'escultura de Galceran Marquet, ambdues sortides de la foneria de Valentí Esparó. També va fer posar als carrers de Barcelona nombrosos fanals, fonts i altres decoracions de ferro. El 1855 va fusionar la seva companyia amb la Sociedad La Barcelonesa, fundada el 1838 per Nicolau Tous i Mirapeix i Celedonio Ascacíbar per a fundar La Maquinista Terrestre y Marítima. Valentí Esparó va ser el motor d'aquella unificació i l'ànima de la Maquinista .