Maximino Fernández

Maximino Fernández (Ourense, Galícia, 1837 - Santiago de Compostel·la finals del segle XIX en plena actuació) fou un poeta i cantant gallec.

Rebé les primeres nocions musicals d'un parent seu, organista de la Catedral ourensana. Als quinze anys d'edat abandonà la llar paterna, ingressant per oposició, en la banda de música del regiment de Borbó, que guarnia Valladolid. Una escapada nocturna del quarter per anar a veure la novia li costà la corresponent sumària i el càstig de doble nombre d'anys de servei. Una carta en vers que dirigí a Isabel II li valgué el perdó de la condemna. Llavors abandonà la milícia, i com que era un excel·lent lector i recitador de de vena, ingressà en la companyia dramàtica de José Valero, al costat del qual es va fer un verdader actor.

Però posades en relleu la seva bella veu de baríton i les seves poderoses facultats de cantant, fou contractat per al Teatre Jovellanos, de Madrid; d'allà en sortí ja consagrat com a cantant famós i, ensems, artista i empresari; va recórrer els principals teatres d'Espanya, Portugal i Sud-amèrica. Així dominava el gènere dramàtic com el còmic sense desvergonyiments ni exageracions, i els mestres del seu temps, Gaztambide, Barbieri, Oudrid, Arrieta i tants altres tingueren en ell un dels més notables intèrprets de les seves obres.

A més d'actor i cantant, Fernández fou home de gran cultura, orador de fàcil paraula i poeta inspirat. Trobant-se a Lisboa, en una funció teatral celebrada en homenatge a Camões, pronuncià un eloqüent discurs, que va merèixer els més calorosos aplaudiments del públic i els fervents elogis de la Premsa lisboeta. L'Ateneu de La Havana el nomenà soci d'honor, després d'una vetllada literària en la que Fernández dona lectura a diverses de les seves notables composicions poètiques.

Les anècdotes amb què es pot esmaltar la seva biografia són moltes, molt curioses i honroses totes per al notable baríton. Ple a vessar d'honors i de triomfs, ornava el seu pit amb nombroses condecoracions, algunes estrangeres, posseint a més, entre les espanyoles, las Isabel la Catòlica, Carles III i Maria Lluïsa.

• Enciclopèdia Espasa Apèndix núm. V, pàg. 166 (ISBN 84-239-4575-8)
• Couceiro Freijomil, Antonio (1952). Diccionario bio-bibliográfico de escritores II p. 33 (castellà). Bibliófilos Gallegos.
• Fernández del Riego, F. (1992) [1990]. Diccionario de escritores en lingua galega (2ª ed.) p. 564 (gallec). Ediciós do Castro. ISBN 84-7492-465-0.
• Insua, Waldo (8/6/1881): "Maximino Fernández. Bosquejo artístico". La Ilustración Gallega y Asturiana, nº 16, p. 188-189 (castellà).

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Maximino Fernández