Aldonça de Castre

Aldonça de Castre fou abadessa de Santa Maria de Vallsanta de 1392 fins a 1404. Aldonça pertanyia a la nissaga dels Castre, família de l'alta noblesa de la Ribagorça fundada per Ferran Sanxis de Castre, fill bastard del rei Jaume I. Segurament devia ser filla de Felip de Castre i de Peralta i de Francesca d'Alemany, senyora de la baronia de Guimerà. Quan Aldonça va accedir a l'abadiat, es va trobar amb un seguit de dificultats que no devien ser fàcils de superar.

Ja feia temps que l'orde del Cister li preocupava el seguiment estricte de la regla de sant Benet, pel relaxament dels costums i de la disciplina monàstica. Durant el capítol general de l'orde del Cister celebrat a Cîteaux l'any 1392, va ser nomenat reformador dels monestirs de la corona d'Aragó l'abat Ot de Càller, el qual va visitar el monestir de Vallsanta el 20 d'abril de 1393, entre altres coses per confirmar l'elecció de l'abadessa Aldonça de Castre, recentment nomenada. El visitador no trobà res a dir-hi; al contrari, a Vallsanta encara es vivia una bona observança de les regles monàstiques.

Però com si la visita d'Ot de Càller hagués estat premonitòria, just al cap d'uns anys es va produir un fet escandalós que sotraguejà la vida de la comunitat. Abans d'entrar en aquest tema, cal dir també que els temps gloriosos de Vallsanta havien acabat. Lluny quedava la febre constructora que s'havia viscut en dècades anteriors gràcies a les deixes testamentàries de la noblesa com els Llorac, els Guimerà, els Alemany, els Boixadors i els Josa, i és ben cert que l'abadessa Beatriu d'Arilló o la priora Sibil·la de Boixadors van conviure amb unes circumstàncies molt més benèfiques.

Es van trobar a les portes de Guimerà un nadó abandonat. Els veïnes de seguida el van atribuir a alguna de les monges de Vallsanta. Cal que hom se situí en aquell moment. Havien passat els temps de bonança, la població patia els estralls de la pesta, que la delmava periòdicament amb les consegüents caresties que provocaven fam i desnutrició. Aldonça es va trobar enmig d'aquest assumpte. Investigacions posteriors van confirmar que la comunitat cistercenca no tenia res a veure amb aquell afer, però l'ombra del dubte va planar sempre per Vallsanta.

Un altre fet dissortat va haver de viure Aldonça: amb motiu d'una epidèmia l'any 1403, les religioses van haver de fugir i aixoplugar-se a l'abandonat monestir de la Bovera seguint la tendència de la població d'allunyar-se dels llocs contaminats. I el vell cenobi quedava més protegit. La comunitat va quedar reduïda al mínim, ja que moltes de les monges que s'havien traslladat a la Bovera van morir. Només va quedar Aldonça, una priora, una sagristana i dues religioses més, entre les quals hi havia una mestra cantora.

Aldonça no va trigar a seguir les germanes traspassades, ja que va morir l'any següent, el 1404. Encara que posteriorment la comunitat va tornar a Vallsanta, la davallada del monestir ja era evident i patia una misèria considerable. Des d'aleshores, el cenobi va iniciar una època de profunda decadència de la qual ja no se'n va sortir.

• Maria Carme Roca i Costa, Abadesses i priores a la Catalunya Medieval, Col·lecció Base Històrica, Editorial Base, pàgs. 123 a 124, ISBN 978-84-16166-22-0)