Violant de Montcada i de Vilaragut

Violant de Montcada i de Vilaragut fou abadessa de Santa Maria de Pedralbes de 1477-1514 i fou doblement destituïda.

Filla de Pere de Montcada i de Luna, senyor de Vilamarxant, i de Joana de Vilaragut, i hereva del llinatge de la fundadora del monestir, Violant hi va ingressar de ben petita. Els temps que li van tocar de viure no van ser gens fàcils, en una època de reformes imposades i lluites intestines.

A Santa Maria de Pedralbes ja s'havien produït diversos intents de modificar els costums amb la voluntat de fer-los més austers. El monestir era assistit pels frares franciscans conventuals instal·lats fora del cenobi en un edifici conegut com el Conventet; als conventuals se'ls considerava menys rígids que als altres monjos del mateix orde, els observants, partidaris d'una vida més estricta.

L'any 1477, en morir l'abadessa Violant de Centelles, primer el rei Joan el Sense Fe i després Ferran el Catòlic, van voler controlar el monestir perquè estava integrat per membres de famílies influents, van pressionar perquè hi fos assignada una monja de l'acabat de fundar monestir de les clarisses de Jerusalem de Barcelona, però Pedralbes va escollir Violant de Montcada, el cognom de la qual ja la feia candidata segura. Tanmateix, en el tram final de la vida de la seva antecessora, a causa de la malaltia i la seva avançada edat, Violant ja havia actuat com abadessa efectiva i havia demostrat la seva capacitat.

Com que el rei Ferran no li feia peça aquesta elecció, va notificar al papa Sixt IV la vida poc conventual que duia l'abadessa, qui decretà una butlla el 1475 per la qual s'establia que, un cop morta Violant de Centelles no s'escollis cap monja del monestir per ocupar el càrrec d'abadessa. No pensem que Violant duia una vida deshonesta, però sortia del convent, sortides que feia per solucionar quefers propis del monestir. Tanmateix, a ulls del rei trencava la clausura i va demanar una inspecció per part dels visitadors de l'orde per reconduir la situació cap als seus interessos.

D'altra banda, Violant ja havia iniciat algunes reformes pel seu compte, com la de convertir el dormitori en comunitari, modificar els hàbits per fer-los més austers i aïllar el torn del parlador.

Ella va intentar defensar-se dient

Els visitadors, però no van tenir en compte les seves al·legacions i van contestar que

Finalment, a demanda del rei, el papa Innocenci VIII va destituir Violant l'any 1489, malgrat que es va quedar al capdavant del monestir fins que va arribar la seva substituta, Teresa Enríquez del convent de Santa Clara de Palència el 20 de juny de 1495. Teresa va venir a Pedralbes imposada per Ferran el Catòlic perquè reformés el monestir. Va venir acompanyada de sor Jerónima Vergara, sor María de Guzmán, sor Catalina Álvarez i sor Aldonza Heredia. I al cap d'un any, per disposició apostòlica del papa Alexandre VI, se la va confirmar com a abadessa. Mentre no arribava la nova abadessa, Violant continuà amb les reformes, com la de menjar plegades utilitzant culleres de fusta.

Teresa va emprendre reformes per acostar-se a l'esperit franciscà, tot i que ella vivia amb luxe. Mentrestant, Violant, qui no estava d'acord amb la intromissió reial, havia marxat cap a Roma per apel·lar el nomenament de Teresa.

Les reformes van començar, ben cert, però...va manar de comprar una campana, que es fessin túniques interiors i llençols de llana. A compte de la comunitat va fer pintar alguns retaules per a algunes monges... No parava de fer adquisicions, la majoria de les quals eren supèrflues. Va fer una cisterna, la font de l'Àngel que hi ha al costat. No tenia res a veure amb la regla de santa Clara. Prou eloqüents són les paraules d'Eulàlia d'Anzizu:

Van passar quatre anys de la deposició i renúncia de Violant, i començà un plet que va durar set anys en el qual van intervenir tres pontífexs; Alexandre VI, Pius III i Juli II. Durant aquells set anys va arribar a haver de viure d'almoines.

L'abadessa Teresa va fer una apel·lació contra els requeriments de Violant i va guanyar la primera. Va ser una lluita de procuradors però el de Violant va tenir l'habilitat de deixar palès que ella havia estat canònicament electa i Teresa no. L'abadessa castellana fou excomunicada; a més com que no es va presentar davant de Juli II perquè pogués ser absolta, en creure-la contumaç, va ser posada en interdicte en algunes esglésies mentre ella, aliena a tot, vivia feliçment a Pedralbes. Només esperava que s'acabés el plet i, a través d'un home de confiança, va demanar ajuda al rei, que era a Segòvia. La sentencia de Roma després d'haver demanat l'auxili del braç secular per la suposada contumàcia de Teresa, confirmà el novembre de 1506 Violant com a abadessa. Quan Teresa va entendre que havia estat excomunicada demanà l'absolució al papa, qui la va absoldre després d'amonestar-la i fer-la renunciar a l'abadiat. Ho va fer davant de la comunitat a la sala capitular el 7 d'agost.

El 1506 el ministre general dels framenors va reconèixer el mandat papal i el 1509 Violant era novament confirmada com a abadessa, però no va tornar mai més a Pedralves, tot i ser l'abadessa, i va decidir residir al Convent de Santa Clara de Barcelona trametent franciscans conventuals i altres capellans a Pedralbes perquè la representessin.

Quan Ferran es va assabentar de l'excomunió de la seva protegida, ordenà que els monjos conventuals marxessin del Conventet i hi tornessin els menors observants, més estrictes. Com que no acabava de sortir-se amb la seva perquè Violant persistia a no voler abandonar l'abadiat, el 1510 el rei va convèncer el papa de nomenar una nova abadessa, Maria d'Aragó, filla il·legítima seva i priora fins aleshores de Santa María de Gracia del Madrigal de las Altas Torres. Lleó X i va accedir i el 1514 arribava a Pedralbes María, filla de Toda de Larrea.

Violant de Montcada, que aleshores ja devia ser força gran, abandonà Pedralbes i es creu que s'instal·là en unes cases del carrer de Santa Anna on va morir el 24 d'agost de 1524.

• Maria Carme Roca i Costa, Abadesses i priores a la Catalunya Medieval, pàgs. 181 a 184, Editorial Base, Col·lecció Base Històrica, ISBN 978-84-16166-22-0