Teresa Battaggi

Teresa Battaggi (Cuccaro Monferrato, (Alessandria), 26 de març, 1890 - Roma, 10 de juliol de 1957)

Va ingressar a l'Escola de Ballet del Teatro alla Scala de Milà el 1902. Després d'haver estudiat sota la tutela de Caterina Beretta i Raffaele Grassi, per les seves notables qualitats d'intèrpret, el 4 de gener el 1912 mereixia, encara estudiant, debutar com a mim a la dansa "Bacchus i Gambrinus" amb música de Romualdo Marenco i coreografia de Giovanni Pratesi dirigida per Vincenzo Dell'Agostino; aleshores, el mateix any, es va graduar com a ballerina prima. Les visites a l'estranger, durant el període inactiu de la temporada dels teatres italians, van ser la primera característica de la professió de Battaggi; després amb la companyia d'òpera del director d'orquestra Cleofonte Campanini va arribar als principals centres americans, de Nova York a Filadèlfia i Chicago, de Ciutat de Mèxic a l'Havana, de Santiago a Buenos Aires: les seves actuacions, des de llavors, van ser, a més de ser la primera ballarina especialitzada en el gènere clàssic pur, també com a coreògrafa limitada a les danses operístiques. Després de constituir-se com a organisme independent, el Teatro alla Scala tornà a acollir Battaggi, que a la temporada 1921-22 va interpretar el paper de Portador del Grial al Parsifal de R. Wagner. El valor artístic i les qualitats morals de la ballarina, les seves visibles actituds de mímica aviat van assolir una àmplia ressonància. El 1924, el govern romanès la va convidar a dirigir la nova escola de dansa annexa a l'Òpera estatal de Bucarest; el 1925 Battaggi tornà a Itàlia.

A la Scala va poder finalment tenir la primera gran oportunitat de ser apreciat com a coreògraf d'un autèntic ballet: de fet va ser confiat amb el carilló màgic per Riccardo Pick-Mangiagalli que, interpretat per la seva germana Placida, la seva inseparable company d'estudi i treball, i de Lucia Fornaroli, va pujar a l'escenari el 23 de gener de 1926. L'obra a Milà tenia quatre rèpliques i ja va revelar la disposició natural de Battaggi a l'evocació de contes de fades i suaus, on tot era mesura i bon gust. Des d’aquest moment la seva activitat va interessar els grans teatres europeus i italians, com l’arena de Verona, "la Fenice" de Venècia, el "San Carlo" de Nàpols. El 1937 la cridar el governador de Roma Piero Colonna per dirigir l'Escola de Dansa del "Teatro Reale dell'Opera di Roma", en col·laboració amb Ettore Caorsi i la seva germana, i Battaggi va tenir l'oportunitat de ser estimaada per les seves qualitats de energia i voluntat.

Alta, subtil, amb un caràcter aristocràtic i decidit, tenia, juntament amb una cultura despertada a totes les sol·licituds de caràcter espiritual, un apassionat culte a l'art que la va portar a una concepció severa de la disciplina, però també a una obertura cordial de sentiments en la salut als seus estudiants. Va voler ser un innovadora des del començament de la seva docència: va ampliar la durada i l'assignatura dels cursos individuals, va donar suport i va obtenir de Colonna, el trasllat de l'edifici de l'escola a la Via Ozieri de les estretes sales annexes al teatre i va reforçar l'ensenyament dels homes (que ja s'havia introduït amb antelació considerable al Teatre alla Scala); nombrosos ballarins i ballarines provenen del seu magisteri, començant pels millors ballarins de Scala, com Ugo Dell'Ara, Giulio Perugini i Mario Pistoni; a Roma gairebé tot el cos de dansa va sortir de la seva escola, com ho demostren els noms de Marisa Matteini, Guido Lauri, Anna Razzi o Walter Zappolini. A Roma, Battaggi va comissària les coreografies del repertori d'òpera tradicional durant una dècada (La Gioconda (Ponchielli), interpretada el 30 de juny de 1938 amb motiu de la inauguració dels espectacles als Termes de Caracal·la, Rigoletto, La traviata de Verdi, Salome de R. Strauss) fins a una notable edició de les danses de Hänsel und Gretel de E. Humperdinck, pujaran a l'escenari el 3 de gener de 1948. El 22 d'abril de 1947 i 26 de desembre de 1954 són les coreografies de dues novetats de ballet, Racconto d'invierno i Canti del golfo di Nàpoli, de Renzo Rossellini, i el 7 d'abril de 1954, en el marc del Festival Internacional "La música del segle XX", és la de l'estrena romana d'una òpera alemanya, Boulevard Solitude de Hans Werner Henze.

El primer ballet va tenir un gran èxit entre públic i crítica, unànime en reconèixer que havia estat capaç de fer els suggeriments íntims d'una faula fina i delicada, seguida de manera efectiva per Marisa Matteini (el pobre noi) i Walter Zappolini (el titellaire); a les "Cançons del golf de Nàpols", expressament escrit per a ella i reeixida en la seva obra mestra, l'artista va encomanar a Antonietta Niccoli (la núvia) i a Alvaro Marocchi (el promès) la tasca d'evocar l'ambient típic del paisatge amb figuracions àgils i festives. Nàpols; pel que fa a les danses de la solitud de "Boulevard", els crítics voldrien veure una major adherència a l'atmosfera surreal d'aquest treball anti-tradicional, però el fet és que van fascinar el públic per la seva sobrietat i la seva claredat. Les seves darreres creacions, datades el 26 de maig de 1957, van compondre el suggerent "pas de comiat" dels graduats, a qui volia ampliar a la mida d'un autèntic espectacle (segon acte de Giselle d'A. Adam, Prélude à l'après-midi d'un faune de C. Debussy i reprise del "Canti del golfo de Nàpols").

Després d'una breu malaltia, Teresa Battaggi va morir a Roma el 10 de juliol de 1957, quan la seva escola superava els cent estudiants d'ambdós sexes, deixant un tractat de dansa, encara inèdit, conservat per la seva germana a Roma.