Rina Celi

Rina Celi, nom de naixement Honoria Cano Alconchel (Barcelona, 4 de febrer, 1920 - Asunción, Paraguai, novembre de 1996) fou una vocalista catalana.

Va debutar al novembre de 1940 al barceloní teatre Tívoli encara que el seu estil, impregnat de les noves tendències que portaven els musicals americans, s'acomodava millor a cabarets, music-halls i salons petits. El 27 de novembre de 1941 es va presentava com a vocalista de jazz al Circo Price de Madrid, on va actuar repetidament tot i que ho va fer més a la seva ciutat natal. Segons Ángel Zúñiga, va ser la que va introduir el micròfon per a les actuacions en directe. Efectivament, el jazz i les seves derivacions hot, com el be-bop i el swing, van ser els terrenys pels quals es va moure aquesta cantant que des de 1940 va portar les seves cançons al disc. García Martínez, el major especialista de la història del jazz a Espanya, la considera la cantant hot per antonomàsia. Va ser vocalista de les millors orquestres barcelonines, com les dirigides per Ramón Evaristo, Sebastià Albalat o Josep Casas i Augé, fins que a finals de 1944 apareix amb la seva pròpia, també dirigida per Casas Augé. Una de les seves cançons més populars va ser "Tarda de futbol", escollida com a sintonia per al programa "Carrusel deportivo" de la Cadena SER.

Considerada per molts com la renovadora de la música lleugera a Espanya, Rina Celi declarava que la cantant de jazz havia de tenir "mímica, expressió, veu, estil i ànima". La seva popularitat va ser gran, especialment entre la joventut més avantguardista que feia fàstics a la cobla i preferia els ritmes de l'exterior. Va intervenir freqüentment en els programes musicals de ràdio més populars i fins i tot va arribar a actuar com a actriu radiofònica. Al cinema, a més de diversos curtmetratges, va aparèixer en alguns films, arribant a protagonitzar "Las tinieblas quedaron atrás".

Per la seva banda, cap al final dels quaranta va anar evolucionant cap a un gènere més tipus revista i va estrenar amb companyia pròpia 'Escàndols !, anunciada com "genuïna revista jazzística", la orquestra comptava amb quatre trombons i quartet vocal. En els cinquanta seva fama va anar decaient fins que el 1953 va marxar a Amèrica, al costat del seu germà Carlos Manuel, també cantant, d'on no va tornar fins a 1962 per a retirar-se definitivament amb una efímera reaparició al febrer de 1965 al programa "L'hora de Mary Santpere" de Ràdio Barcelona. Va participar també com a locutora de doblatge en la versió espanyola de pel·lícules com Little Women, en català Donetes (pel·lícula de 1949) o Mary Poppins.

Va morir a Paraguai on també viu María Jesús Pascal Cano, una de les seves filles, casada amb el cantant Jorge Divar. Està enterrada al cementiri italià de la capital, Asunción.