Ramon de Vilanova i Lladró de Vidaure

Ramon de Vilanova i Lladró de Vidaure (1320? - 1402?) alt funcionari reial, fill de Ramon i de Maria Lladró i net de Vidal, educat a la cort de Pere el Cerimoniós.

Fou conseller, camarlenc i algutzil de Pere el Cerimoniós, i actuà com a missatger entre el seu avi, malalt, i el rei durant les qüestions de la unificació valenciana (1347). Prengué part en la Batalla de Mislata (1348) i anà en ajuda d'Alfons XI de Castella al setge de Gibraltar (1349), però descontent, se'n tornà. El rei de Castella es queixà d'ell a Pere III i aquest el feu empresonar, sense greus conseqüències. També va anar amb el rei a Sardenya (1354-55).

Els anys següents es va mantenir a prop de la Corona fins que, en 1370, al voltant dels quaranta anys, va ser nomenat cambrer del rei; moment en què el mateix rei Pere li va fer donació de la vila i castell de Castalla. Després, sense una certesa absoluta de com va ser; bé per un fill del procurador del comte d’Empúries o bé donació lliure o comprat, el 1375 va aconseguir entre les dues jurisdiccions aquest estat i el va posseir cinc o sis anys.

Durant la guerra de Castella aconseguí trencar el bloqueig castellà de València, on anuncià l'arribada del rei (1363). Després fou veguer de Tarragona i tresorer reial (?-1366). Entre alguns béns, posseí els drets del lloc aragonès de Pinseque, comprats a la seva mare, la qual li donà també Benifaió (1350). Aconseguí de l'arquebisbe de Saragossa el lloc de Betxí, a canvi del de Luesia (1568). Revisà i modificà en alguns punts la Crònica de Pere el Cerimoniós.

Seguint la tradició diplomàtica familiar, a més d'haver jurat la pau amb Navarra (1370), intervingué en el tractat de pau amb Gènova (1378). Anà a Grècia amb el vescomte de Rocabertí (1381), i en entronitzar aquest, i va romandre com a lloctinent seu (1382-86).

En 1380, Bonaventura d'Arborea, vídua de Pere de Xèrica, en la seva condició tutelar de la seva filla menor Beatriu, va vendre Xelva i Toixa, els seus castells i fortaleses, a Ramon de Vilanova per 26.000 lliures, la suma de la qual va ser dipositada a la Taula de València. Va comprar només el civil, però no la jurisdicció criminal.

El rei li encomanà la guarda de l'Acròpoli d'Atenes i la conservació d'Atenes (1383). Ramon Vilanova defensà l'autoritat catalana sobre el ducat, però fou en va. El seu fill volia rellevar-lo i fer-lo tornar a Catalunya; no obstant això, el rei el feu esperar fins que Rocabertí fos de retorn a Grècia, la qual cosa el mateix rei no desitjava. En veure les dificultats de la resistència d'Atenes, Pere III va fer que el vescomte deslliurés Vilanova del jurament de fidelitat. Després substituí el vescomte Bernat de Cornellà i manà a Ramon Vilanova que lliurés la ciutat i l’Acròpolis a aquest i tornés a la cort.

Ramon Vilanova ho encomanà a Pere de Pau com a lloctinent de Cornellà (1386). Quan va retornar, fou conseller i algutzil de Joan I; i després, del rei Martí. També fou enviat a Sicília (1391), i per voluntat de la reina Maria, al comte d'Empúries (1396).

El va succeir en la governació de les terres el seu descendent Pere Lladró de Vilanova, sota el qual s’havia ajuntat el senyoriu de Castalla i el de Mançanera, casat amb Violant Voil amb el títol de primer vescomte de Xelva, concedit pel rei Joan I el 1390. Va ser el fundador del Convent de Sant Francesc de Xelva. Aquest va tenir un fill, anomenat també Ramon de Vilanova, com el seu insigne avi, el qual, en casar-se amb Elvira Pallàs, va obtenir el vescomtat de Xelva el 1412. El fill d'aquests, Baltasar Lladró de Vilanova, obtindria posteriorment la baronia de Castalla.

• Vilanova (genealogia)

• Enciclopèdia Catalana S. A,Volum núm. 15, pàg. 493, ISBN 84-85194-11-X
• Ruiz-Domènec, José Enrique. Ramón de Vilanova. Real Academia de la Historia [en línia]. <Consulta: 10/02/2019>