Norberto Almandoz Mendizabal

Norberto Almandoz Mendizabal (Astigarraga, Guipúscoa, 6 de juny de 1893 - Sevilla, Província de Sevilla, 7 de desembre de 1970) fou un sacerdot, compositor, organista i musicòleg basc.

Estudià a Donostia amb els mestres Eduardo Mocoroa, Beltrán Pagola, Valdés i el P. José Antonio de Donostia, i en el Seminari de Comillas amb el P. Nemesio Otaño. Pensionat per la Diputació de Guipúscoa, amplia els seus estudis a París amb E. Cools.

S'ordenà sacerdot el 1918. Poc temps després fou nomenat mestre de capella, per oposició, de la catedral d'Ourense, i més tard, també per oposició, aconseguí el càrrec de primer organista de la catedral de Sevilla (1919) succeint a Juan Bautista Elustiza Gantxegi que feia poc temps havia mort. Des de 1930 fou consultor de música del Vaticà.

Mercès als seus coneixements de la música litúrgica i gregoriana, les seves orientacions varen contar molt en la reforma musical empresa pel papa Pius XII i continuada per Joan XXIII.

El 1934 va obtindre la càtedra de Composició musical en el Conservatori de Sevilla, del que en passà a ésser director el 1936, càrrec que conservà fins al 1962, data de la seva jubilació i en el que va tenir entre d'altres alumnes en Luis Lerate Santaella, a Manuel Castillo. El 1939 fou nomenat pel Cardenal Segura, canonge i mestre de capella de la catedral sevillana, on passà a dirigir el cèlebre cor dels Seises, o nens cantors.

També va exercir la crítica musical per l'edició sevillana d'ABC, Va escriure algunes peces per a piano i cançons basques, algunes per a cor i orquestra, però la seva màxima especialitat fou la música sacra: llurs obres més importants són: Christus vincit, Pueri Hebraeorum, Aclamaciones i un magnífic Te Deum per la catedral de Sevilla, on sol interpretar-se tot sovint.

Durant uns anys formà part del jurat dels concursos internacionals que convocava el Conservatori de París.

• Enciclopèdia Espasa, Suplement dels anys 1963-64, pàg. 175 ISBN 84-239-4596-0