Maurici Fius i Palà

Maurici Fius i Palà (Manresa, 1864 - Manresa, 1920) fou un escriptor i polític.

Advocat, havia entrat a formar part de la corporació municipal l'any 1897 quan va aconseguir per primera vegada una regidoria, càrrec que revalidaria als comicis de 1899, si bé fins al 1902 no fou designat alcalde. Així mateix havia estat el corresponsal del diari barceloní La Publicidad, durant les vagues de 1890, l'únic mitjà possible de donar a conèixer l'evolució d'aquestes a conseqüència de la censura governativa. Sempre havia estat republicà, primer federal, després possibilista, i a partir de 1895, s'erigí com a un notable republicà, deslligat de tota tendència.

L'any 1905 va fundar a la ciutat el Centre d'Unió Republicana. Col·laborà en diverses publicacions comarcals; escriví poesia (com ara Cants de treball. Poesies, publicat a Manresa però sense data), novel·la i drames teatrals, com Un màrtir de Puigcerdà, L'incendi de Manresa i Vida nova.

Fou alcalde de Manresa durant els biennis 1902- 1903, 1910-1911 i 1914-1915. A partir del 1918 fou el primer alcalde no designat per R.O., gràcies als vots dels nacionalistes, fins al 1920, any de la seva mort. Fou un impulsor des del principi del Laboratori Municipal, i va potenciar la construcció del nou escorxador. Però fou la tasca sanitària una de les seves principals contribucions a la ciutat manresana. Va millorar, i gairebé erradicar algunes de les malalties infecto-contagioses que eren endèmiques a la ciutat. En els aspectes socials, va aconseguir l'abaratiment dels articles de primera necessitat, mitjançant reformes en 1'Impost de Consum. Com a advocat, es dedicà a defensar la classe obrera.

Fill de Josep Fius i Jovés, un obrer teixidor de vels. Als 16 anys va ingressar al Seminari de Vic. Malgrat això, va acabar anant a Barcelona a estudiar Dret. El 1883 va passar a formar part del bufet de l'advocat Valles i Ribot, el principal líder dels federals barcelonins. Aquí va aprendre política i dret. Com a periodista dirigí El Nuevo Mensajero, de Vilanova i la Geltrú, i La Redención del Pueblo (3a. època 1890) de Reus. Exercí la corresponsalia de La Voz Montañera de Santander i també per al diari La Publicidad durant les vagues de Manresa de 1890. Fou redactor del setmanari satíric Lo Torronyau que es publicava a Manresa i director d'El Eco Posibilista.

• Espurnas : poesias amorosas (1888)
• L'Incendi de Manresa (1890)
• Un Mártir de Puigcerdá (1895)
• Lo Passa-rius (1895)
• La Lluyta per la vida (1900)
• Educación jurídica de los obreros (1908)
• Endemias de ciudad : datos sobre la viruela, tifus y tuberculosis en Manresa (1915)
• Vida nova (1915)