Manuel Gómiz

Manuel Gomiz y Orts, «Ansaldo». (Sant Joan d'Alacant, 5 d'octubre de 1825 - 17 de desembre de 1902) va ser un terratinent i polític espanyol, propietari d'un important magatzem d'importació-exportació i membre de la Junta Provincial de Beneficència. Director del Sindicat de Regs de la Horta d'Alacant i alcalde d'Alacant de 1890 a 1893.

Manuel Gomiz va néixer a Sant Joan d'Alacant, aleshores ja separada definitivament d'Alacant i constituïda en "Règia Universitat de Sant Joan i Benimagrell". Va ser el 5 d'octubre de 1825, tal com ho recordava una placa situada en la porta del recinte emmurallat de Torre Ansaldo. Va ser col·locada allí en 1893 -en record de tal esdeveniment- al costat de l'escut nobiliari dels seus avantpassats els Ansaldo, una de les antigues famílies de cavallers que van venir des de Gènova a terres llevantines per la Reconquesta.

Va mantenir els negocis dels Ansaldo d'explotació de terres i importació de productes d'ultramar i exportació de vins, amb raó social en un edifici de la seva propietat que complia les funcions d'oficina-magatzem al carrer de Brancs, des d'on va desenvolupar una gran activitat comercial en el Port d'Alacant i també com asentista de queviures. En els anys 60 del segle XIX va ser un dels vint majors contribuents, per contribució industrial i comercial, de la província; arribaria a ser el setè en 1871.

En 1874 es va casar en l'Església d'El Salvador amb Balbina Poveda i Alberola, filla de qui fos il·lustre notari de Mutxamel i Sant Joan, José Poveda (en aquell temps germà d'un diputat provincial). Néta per línia materna de José Alberola i Bevià, el mayorazgo d'aquest antic i noble cognom vinculat a la Vila de Mutxamel.

Manuel Gomiz era propietari de finques urbanes com la Casa-palau de la família Ansaldo situada al costat de l'Ajuntament, casa que -encara- es troba travessada pel pòrtic d'Ansaldo (ja en el segle XVIII apareix amb aquest nom en el nomenclátor de carrers de la ciutat en honor de la seva família); també del palauet arrendat a la Delegació d'Hisenda (avui seu de la Universitat d'Alacant) situat al costat del del marquès de Benalúa; el citat edifici-magatzem del carrer de Brancs on desenvolupava la seva activitat econòmica, edificis arrendats al carrer Bailén, cases en el Raval Roig; “Vila Balbina” entre el carrer de Plus ultra (avui Donoso Cortès) i carretera de Villafranqueza (avui avda de Xixona)…i rústiques com per exemple l'enorme “Torre Ansaldo” o “Gamborino” dedicada a la cria de cavalls en Sant Joan. En el terme municipal de Mutxamel: “El Alluser”, “Colomina”, “L‘Arbre Blanc” entre unes altres, o la “Alquería dels Alberolas” de la família de la seva esposa. També posseïa terres i masies a Busot (on el seu oncle polític era el notari Vicente Brotons i Bevià), a el Pinós…i horts a Altea i el Campello, al que calia afegir altres que eren propietat de la seva esposa. També diverses inversions en bancs, pedreres, mines o cinemes.

En 1880 va ser Director del Sindicat de Regs de l'Horta d'Alacant.

Va entrar en política amb la saviesa que li proporcionaven les seves 63 anys i el bagatge d'haver triomfat en la seva activitat econòmica, de tenir amistats tant monàrquiques com a republicanes. En el Partit Republicà Possibilista estaven els germans Maisonnave, en el Partit Liberal amics com Adrián Viudes Girón o Bushell (que va passar de les files liberals a les liberal-conservadores)… però els seus ideals polítics, dins de la moderació, sempre van ser monàrquics i conservadors.

Dins del sistema pactat en la Restauració es va afiliar al Partit Liberal Conservador, que en 1885 es trobava dividit en dues faccions: els canovistes i els romeristes. En 1888 va ser nomenat vocal de la Junta Provincial de Beneficència i va tenir l'oportunitat de conèixer de primera mà les propostes de Francisco Silvela per reformar el sistema assistencial, corrent d'opinió a la qual mai abandonaria. En 1889 estant ja reunificades les dues faccions i amb Cánovas en la presidència del Govern, el regidor Rafael Viravens Pastor, antic moderat de la Unió Liberal i autèntica alma mater del Partit Liberal Conservador en la circumscripció alacantina (supracomarcal), li va explicar l'interès del comitè conservador a atreure'l a la primera línia de la política municipal. Es va celebrar durant un menjar en la finca “Getsemaní” propietat de Viravens que va passar a la història d'Alacant per aquest fet.

El diari "La Pàtria", poc abans d'entrar a l'Ajuntament, publicava el 16 de desembre una editorial en la qual, si bé reconeixia la categoria personal de Gómiz, advertia de la seva falta d'experiència en “les conteses electorals”. Encara no el coneixien, no sabien que després del seu caràcter afable s'amagaven una fermesa en les seves conviccions i tenacitat.

Va accedir a l'alcaldia el 29 de desembre de 1890 en substitució de l'alcalde Terol que havia estat deposat pel Govern civil d'acord amb els mecanismes administratius de l'època, i va ser nomenat per la Reina Regent Maria Cristina d'Habsburg-Lorena fins al final del bienni dels liberals. Una vegada acabat, el 24 d'abril 1891 va ser nomenat de nou alcalde per un bienni que ja era dels conservadors, tal com es va acordar en el «Pacte del Pardo» per la restauració borbònica.

Manuel Gómiz combregava amb les idees regeneracionistes el màxim defensor dels quals era Francisco Silvela, en aquest moment ministre de Governació, que va advocar per destruir la figura del cacic i impedir la seva ingerència en la política municipal. L'alcalde Gómiz tenia molt clara la necessitat d'allunyar el clientelisme polític de l'Ajuntament, delimitar com era l'interès públic i quins eren els interessos privats dels regidors, i fer complir la Llei i les Ordenances municipals sense distincions. Va dur a terme un enduriment en els processos de cobrament dels tributs, les multes i altres ingressos municipals. Va posar ordre en la provisió de llocs de guàrdies municipals i altres empleats públics el sou dels quals no excedís de 1.750 ptes.

La importància de l'Eixample d'Alacant era tal que va posar tot el seu ímpetu i la seva xarxa d'amistats al servei del projecte. Va aconseguir desbloquejar de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando contactant directament amb el Secretari, Simeón Ávalos i que fossin acceptats els primers plànols de l'Eixample d'Alacant al Congrés, imperatiu per poder acollir-se a la Llei d'Eixamples de 1876 i tenir autorització per expropiar poder desenvolupar-se per l'oest i el nord de la ciutat. En tot aquest assumpte va comptar amb la col·laboració del seu amic el diputat Enrique Bushell y Laussat i Enrique Arroyo Rodríguez, cap dels liberals a la ciutat. Aquestes actuacions van establir les bases per a poder tirar endavant, complint els preceptes de la següent Llei de 1892, el text legislatiu de caràcter especial pel qual el Congrés va concedir l'autoritat necessària a l'Ajuntament d'Alacant per poder efectuar l'anhelat Eixample de la ciutat: Llei de 25 d'agost de 1896.

Pel nord de la ciutat es van dur a terme importants actuacions urbanístiques, destacant la il·luminació dels barris de les Carolines i l'actualment conegut per barri de Campoamor tal com s'havia fet al carrer Major que va ser el primer carrer il·luminat d'Alacant el 14 d'abril de 1892; desmuntar la muralla a l'àrea del carrer del Molí (avui Ángel Lozano), urbanització de la avda d'Alfons X el Savi i els carrers adjacents, així com el plantat d'arbres; la rehabilitació dels voltants del Teatre Principal… Cap a l'est i partint del Teatre es va comunicar la ciutat amb el barri aïllat que hi havia en la llavors montanyeta (avui plaça de la Montanyeta) a través del carrer de Reg (avui carrer del Teatre) que va inaugurar l'alcalde recorrent-la amb el seu propi carruatge: a més es va construir el pont sobre el Barranc de Sant Blai (avui avda de Salamanca) que va comunicar el barri de Sant Blai amb la ciutat; urbanització del passeig del Dr. Gadea fins a la plaça de Sant Francesc (avui de Calvo Sotelo) i, encara més a l'est, es va posar la primera pedra de l'estació de tramvies que s'anava a construir al barri de Benalua. En resum, es va tractar d'unir -en la mesura del possible- els diferents nuclis urbans amb la ciutat i anar preparant-la per al futur eixample, aprofitant sempre aquestes circumstàncies per aplicar mesures de caràcter social que milloressin les condicions de vida dels menys afavorits que habitaven l'extraradi.

Es van obrir a Alacant, entre altres, els següents centres formatius i socials com la “Societat de Professors i Perits Mercantils” de Blas de Loma, el “Foto-Club” i a destacar el “Cercle Obrer” que els socialistes van poder obrir al carrer de Liorna (avui López Torregrosa) el seu primer local a Alacant. Fer esment de l'agraïment mostrat per aquest jove Partit Socialista que es van portar la sorpresa que aquest Ajuntament va permetre que l'històric Pablo Iglesias donés el seu primer míting a Alacant que va ser celebrat en el «Teatre Circ» el 2 de gener de 1891; el tema central va ser la Jornada de vuit hores.

L'alcalde, juntament amb Enrique Arroyo, Bushell, Manresa i el marquès del Bosch, va sol·licitar infructuosament el indult davant el president del Consell i el ministre de la Guerra, per al carrabiner Manuel Rey condemnat a mort.

El juliol de 1891 va acordar la seva Corporació la creació de la Banda Municipal per amenitzar les festes alacantines i donar, així, sortida als millors alumnes de l'Escola Municipal de Música de la ciutat; van ser famosos els festeigs taurins celebrats aquest any i el següent en els quals l'alcalde Gómiz va portar «Lagartijo», «Guerrita», «Cara-Ancha», «Bonarillo»…tots primeres espases de l'època. A les festes patronals d'aquest any va ser el primer alcalde d'Alacant a visitar el Club de Regates (RCRA), que es trobava situat al seu primitiu edifici de fusta davant del malecó, que va organitzar regates de rem.

Va reprendre l'assumpte de la Nova Presó antiga aspiració alacantina que permetria alliberar l'edifici de la plaça de les Barques (avui oficina de Correus) i millorar l'entorn de la plaça. Va seguir el bon consell rebut de Juan Maisonnave Cutayar, sempre agraït per l'interès pres per l'alcalde conservador de continuar les processons civils en record del seu germà i l'estàtua a col·locar en l'arrencada de la futura avinguda Maisonnave, que li va recomanar seguir el mateix procediment que l'ajuntament de Barcelona. Va aprofitar la invitació de l'alcalde Coll per acudir a la 1a Exposició General de Belles arts de Barcelona i -ho va fer acompanyat d'una comitiva en la qual va destacar el pintor Lorenzo Casanova Ruiz- va ser a conèixer de primera mà com ho van aconseguir… va pressionar mitjançant totes les fórmules possibles al Congrés i en el Senat a través dels senadors Josep Manresa -el jurisconsult del Codi Civil- i Nil Fabra -llegendari periodista- que van ser nomenats membres de la Comissió encarregada d'engegar el projecte de la cessió dels terrenys i es va valer de la seva amistat amb el governador Eduardo de Hinojosa y Naveros. Al final va aconseguir el seu propòsit i el 4 d'agost de 1892 es va col·locar la primera pedra de la presó en el solar donat per Los Diez Amigos.

Davant les irregularitats en el subministrament d'aigua i de la seva qualitat, en 1891 va convocar un concurs públic a fi d'escollir una nova opció més justa i beneficiosa per a la ciutat. Sempre va tenir l'encertat consell de Manuel Antón y Ferrándiz diputat conservador i parent de la seva esposa. La concessió de proveïment d'aigües a la ciutat la posseïa una societat britànica, a la qual José Mª de Aguilera IV marquès de Benalúa -propietari dels pous de L'Alcoraia-, havia traspassat els seus drets i l'alcalde Gómiz, en nom de la ciutat, li va retirar la concessió per incompliment de les condicions, després d'un brillant informe de l'alcalde. Si bé es va convocar el concurs, el governador civil va eximir a l'Ajuntament d'haver de celebrar-lo i en Ple va decidir que fos Enrique Coucourte, propietari de pous a Saix el nou concessionari. El marquès Aguilera va presentar un recurs que acabaria perdent però que va aconseguir retardar el nou subministrament. En 1898 es va inaugurar el nou proveïment.

Es va atorgar una corona de llorer amb botons d'or al poeta del moment José Zorrilla en reconeixement de tota la seva obra i agraïment del poema Alicante publicat en el diari de Madrid "El Liberal" al febrer de 1892.

La seva altra gran preocupació va ser el turisme i la seva directa vinculació amb la façana marítima, imatge d'Alacant per als visitants vinguts del mar, i pels cada vegada més nombrosos visitants provinents de la resta de la península. Sabedor de la importància d'un passeig marítim en condicions i una platja neta que propiciessin la instal·lació de balnearis de primer nivell que atraguessin als turistes, es va posar a la feina tenint com a exemple els passeigs de La Concha en Sant Sebastià i del Sardinero a Santander. També es va treballar per aconseguir el permís necessari per construir el pas a nivell amb el qual poder accedir a la platja del Postiguet. El 6 d'abril d'aquest mateix any l'Ajuntament en Ple va decidir retolar el passeig de la platja del Postiguet amb el seu nom, amb l'únic vot en contra del propi alcalde. Una vegada aprovat, i per exigència de l'alcalde, es va reconèixer públicament per l'Ajuntament el suport brindat pel comandant de Marina Emilio P. del Pobil. També es van realitzar labors d'ornat i embelliment del llavors passeig dels Màrtirs i avui de l'Esplanada d'Espanya.

Gran coneixedor de la importància i els assumptes del port d'Alacant, i plenament conscient de la necessitat d'espai per poder acumular mercaderies que enviar i recollir allèn els mars, va aconseguir el Dipòsit provisional de Mercaderies en terrenys propers a la Duana i va assumir la vella demanda d'ampliació del moll vell mitjançant l'ampliació de terrenys guanyat al mar. Va voler aprofitar les bones relacions assolides amb el ministre Aureliano Linares Rivas i el seu director general d'Obres Públiques, Bernardino de Melgar, i es va presentar des de la seva Corporació un projecte d'ampliació que a causa dels cessaments i canvis de titular del Ministeri de Foment (el va substituir Moret, i a aquest Groizard) no va ser contestat fins a 1894 temps després de dimitir Gómiz, i en sentit negatiu. No només es va trobar a faltar a l'alcalde en el seguiment del projecte, també als diputats i senadors que el van recolzar sempre. José Canalejas y Méndez ho faria possible el 1900 amb la potenciació de la Junta d'Obres del Port, no debades l'Ajuntament de Gómiz havia fet, el 23 de gener 1891, Fill Adoptiu d'Alacant a Canalejas.

Anècdotes

Entre les moltes anècdotes que ens va deixar, il·lustratives del seu caràcter, algunes explicades pel periodista Virgili Miralles en un article publicat el 1957 pel Diario Información, destaquem aquestes dues:

Recentment iniciat el seu bienni, advertit per l'arquitecte municipal Guardiola, sobre el mal estat de les cases i l'entorn als voltants del «Teatre Principal», va visitar la zona i va decidir el seu enderrocament, així com el seu sanejament i urbanització (que donaria lloc als jardins laterals del Teatre). Va donar 15 dies als propietaris d'aquests edificis (tots ells homes influents de la ciutat) perquè els derroquessin. En aquella època ningú coneixia la serietat del caràcter de l'alcalde Gómiz, només el seu bonhomia i van creure que es faria enrere… Acabat el termini, a les 6:00 del matí de l'endemà, estaven els paletes municipals amb l'alcalde al capdavant, i van procedir a l'enderrocament de tota la zona. Més tard, l'alcalde els passo la factura per haver de realitzar l'enderrocament el propi Ajuntament i els va imposar multa per incomplir el termini marcat per a això.

Recordem també la de Guillermo Ribelles, carnisser al «Mercat de Proveïments» -en aquella època es trobava entre el que avui és el carrer Sant Ferran i la Rambla- amb certa fama de busca-raons qui, trobat culpable de la infracció d'alterar el pes de la carn en el seu lloc, li va etzibar al guàrdia municipal que va anar a cobrar-li la multa: “únicament la pagaré si ve el mateix alcalde a cobrar-la en persona… i llavors ho faré amb la punta del ganivet”. L'endemà es va presentar l'alcalde a cobrar-li la multa, el carnisser desconcertat va dir “era només una broma” i l'alcalde Gómiz, a més, li va cobrar un recàrrec per haver de venir a cobrar-li en persona i en la punta del ganivet.

Dimissió

Encara que el Partit Liberal Conservador en teoria s'havia unificat, l'alcalde Gómiz des de l'inici del seu mandat es va veure embolicat en les disputes personals de les dues antigues faccions en què es va trobar dividit en els anys 80 del segle XIX. El màxim exponent del caciquisme a la província d'Alacant, José de Rojas Galiano, no trigaria molt a fer-se notar i les divisions internes van tornar a manifestar-se en 1892, amb la precampanya de les eleccions legislatives de 1893.

A Alacant la divisió del Partit Conservador es va viure de forma característica, totalment centrat en la persona del marquès del Bosch: qui estava amb Rojas era considerat canovista i qui estava contra Rojas automàticament era considerat romerista. El sector romerista, a més dels convençuts, va fagocitar a tots els crítics amb el marquès, fossin o no seguidors a nivell nacional de Francisco Romero Robledo.

Manuel Gómiz no pertanyia al sector crític anomenat romerista, era seguidor del corrent d'opinió interna denominada silvelista el que volia dir que menyspreava el caciquisme sobre el qual se sustentava el sistema. Entroncaven amb el regeneracionisme, no qüestionava el lideratge d'Antonio Cánovas del Castillo, a diferència del romerisme.

A més, al llarg del seu mandat, sempre va mirar pels interessos de la ciutat i quan va ser necessari es va valer del suport de diputats, senadors, regidors…fossin del color polític que fossin per a tirar endavant els seus projectes per a Alacant. La seva postura excessivament pragmàtica per a l'època va afeblir la seva posició en el comitè del partit dominat pels ultraconservadors, i sí afegim que a José de Rojas li resultava incòmode Gómiz, doncs no va voler plegar-se als seus propis interessos personals que va tractar d'identificar-los amb els del propi partit (p ej, l'assumpte del Palamó) ens podem imaginar qui va perdre en l'envit.

Després de la dimissió de Silvela al desembre de 1891 la seva situació interna en el partit va quedar molt afeblida, i des de principis de 1892 el marquès va posar a l'alcalde en el punt de mira. En octubre d'aquest mateix any li va retirar el suport dels seus dos regidors conservadors. Si la premsa ultraconservadora, afí a José de Rojas mai el va tractar amb la consideració deguda, a partir d'aquí el propi periòdic de Rojas, "La Monarquia", va començar a desprestigiar-lo per afeblir la seva posició en la Corporació.

Els partidaris del marquès el titllaven de «muchamelero» per ser d'allí la seva esposa. La resposta dels seus partidaris, que eren més i pertanyien a tots els estrats socials, no es va fer esperar i van començar a popularitzar el seu àlies d'«Ansaldo» amb el qual va passar a la Història, com a prova del seu alacantinisme recordant que els seus avantpassats ja habitaven a la capital de la província en segle XVI.

Per sort per a l'alcalde tenia el respecte de la gent, i va continuar amb els regidors afins a Viravens i al comte consort de Via Manuel -cap provincial dels conservadors-, els de Maisonnave -cap dels republicans- i els de Gadea i el marquès de Río Florido (liberals-fusionistes) que eren majoria i el van recolzar fins que va considerar tenir canalitzats tots els seus últims projectes. El 14 de gener de 1893, gairebé sis mesos abans de finalitzar el seu bienni va dimitir i, sense donar-se de baixa en el partit, va dimitir.

A partir d'aquest moment va entrar a l'alcaldia José Gadea Pro amb qui Gómiz va forjar un pacte de continuïtat dels projectes més importants per a la ciutat, la qual cosa no va ser difícil perquè els liberals sempre el van recolzar al llarg del seu mandat:

1. Culminar el projecte de proveïment d'Aigües de Saix per a la ciutat, així com les obres d'higiene i sanitat.
2. Continuar el projecte d' Eixample de la ciutat.
3. Potenciar l'incipient turisme com a futura font d'ingressos.
4. Ampliació del Port, motor de l'economia alacantina, clau per donar sortida a la indústria i l'Horta d'Alacant.

Comiat

Va ser homenatjat per la classe política alacantina al Restaurant de Bossio, tal com relata "El Graduador"', en un banquet que va ser presidit per l'alcalde José Gadea Pro amb l'assistència de gairebé tota la Corporació i que va acabar a casa del propi Gómiz, al Pòrtic d'Ansaldo cantonada amb la llavors la plaça d'Alfons XII (avui c/Altamira - pl. de l'Ajuntament) on li va ser lliurat un àlbum de pell de Rússia signat per prop d'1.500 alacantins (el que donava per a un escó al Congrés) que van voler demostrar-li els seus afectes. Des del governador militar i altres militars d'alt rang, passant pels canonges i l'abat de la Col·legiata de Sant Nicolau, diputats i senadors, metges, advocats, arquitectes, periodistes…, en representació de l'Administració civil el seu cap Miguel Pascual de Bonanza y Castillo, de l'Ensenyament el seu director José Ferrándiz, Bernacer de l'Escola de Comerç, Campos Torremocha de l'Acadèmia de Música i Juan Cabot de l'Escola Laica, pintors com Lorenzo Pericás Ferrer o Francisco Bushell… de la Cambra de comerç el seu president Carlos Faes i molts comerciants, gairebé tot el cos consular, societats benèfiques, la major part dels conservadors, liberals com el marquès de Río Florido, el baró consort de Mayals Alejandro Harmsen o l'ex alcalde R. Terol, republicans …i tots ells al costat de persones anònimes, alacantins senzills agraïts al seu alcalde.

Un dels diaris que va defensar la seva gestió i va acusar a l'òrgan de propaganda de José de Rojas de sectarisme va ser El Alicantino, i al moment de la seva dimissió, esdevinguda el 14 de gener de 1893 va destacar que per fi el periòdic "La Monarquía" reconeixia la magnífica gestió de Gómiz en la defensa dels interessos alacantins durant el seu mandat, recordant que a la seva entrada practicat el balanç d'existències de l'Ajuntament hi havia 42’15 pessetes... i abandonava l'Ajuntament amb 137.331’78 pessetes de les de llavors, a més de les moltes millores realitzades a la ciutat i projectes engegats gràcies a la seva capacitat d'entendre's amb tothom, al marge de les idees polítiques que tingués i a la classe social que pertanyés.

El 17 de març d'aquest any, Manuel Gómiz va escriure una carta al director de La Correspondencia Alacantina, propietat de Campos Vassallo (nebot d'Antonio Campos Doménech), periòdic considerat independent i de caràcter liberal-conservador, agraint l'homenatge rebut i el reconeixement diari de la seva labor a l'Ajuntament.

Després de tancar els seus negocis d'importació-exportació, a l'abril de 1893 va llogar l'edifici del carrer de Brancs (avui Reis Catòlics), a l'Estat per albergar l'Institut Provincial d'Ensenyament Mitjà d'Alacant que va abandonar la seva seu de l'edifici de «L'Assegurada» i, a més, va albergar l'Observatori Meteorològic.

Manuel Gómiz, vidu des de 1898, va morir el 17 de desembre de 1902. Va ser col·locada una placa en la porta de la seva Casa-palauet al costat de l'Ajuntament recordant la data de la seva defunció.

Va tenir dos fills: el seu fill Manuel, brillant alumne del Col·legi dels Jesuïtes d'Oriola i metge per la Universitat de Barcelona, que va morir en 1902 poc abans de casar-se i Balbina Gómiz y Poveda, casada el 1900 amb el valencià Dr. Gabriel Montesinos y Donday, tinent-mèdic de l'Armada condecorat en la Guerra de Cuba que el 1916 va ser escollitt president del Cercle Maurista d'Alacant. El seu nét D. Manuel Montesinos Gómiz també va ser alcalde d'Alacant.

• Nobiliario Alicantino de Fray Agustín de Arques, 1678. Edición comentada de Luis Más y Gil y José Mª Esquerdo, Ayuntamiento de Alicante 1966. Depósito Legal A-234-1966.
• Historia de la provincia de Alicante y de su capital; 1971, Vicente Ramos Pérez Doctor en Filosofía y Letras por la Universidad Central (hoy Complutense), Diputación Provincial de Alicante en la Imprenta Serra. Depósito Legal A-7-1971
• Cuneros y Caciques; el Dr Salvador Forner, catedrático de la UA de Historia Contemporánea y el Dr en Historia por la UA Mariano García: Colección "Quinto Centenario de la Ciudad de Alicante" volumen nº 4, 1990. Impreso por Gráficas Vidal Leuka. ISBN 84-505-9396-4
• Historia parlamentaria, política y obrera de la Provincia de Alicante; 1988, Dr Vicente Ramos Pérez. Editado por el autor, a la par Cronista Oficial de la Provincia de Alicante. Impreso por Gráficas Vidal-Leuka. ISBN 84-404-1541-9.
• Historia de la ciudad de Alicante: Edad Contemporánea. Fco. Moreno y Glicerio Schez. coordinadores; edita el Patronato Municipal para la conmemoración del V centenario de la ciudad de Alicante, 1990. Impreso en Such Serra.
• Breve Historia de España, 2004. Fernando García de Cortázar, Alianza editorial. ISBN 9788420673745
• Diccionario de Historia de España; 2005. Carlos Ferrera Cuesta, Alianza Editorial. ISBN 9788420658988
• Hemeroteca del Archivo Municipal de Alicante
• Archivo Histórico Provincial de Alicante
• Diari Información.