Josep Paradeda i Sala

Josep Paradeda i Sala, natural de Sant Sadurní d'Anoia-1878, mori a Premià de Mar-1948. Poeta i mossèn de l'diòcesi de Barcelona.

Neix el 5 de novembre de 1878 aSant Sadurní d'Anoia. Fill de Josep Paradeda Tapiola mestre de Sant Sadurní que publica un llibre de geografia local a 1889, i de Maria Sala Tubella, germana del fundador de Freixenet, del Penedès, en Joan Sala Tubella, també empresari i polític (1861-1938).

Estudia al seminari a Barcelona i quan va ser ordenat sacerdot al 1904 va ser destinat a: capellà personal del Cardenal Casañas (1905-1908); vicari de la Parròquia de La Bisbal del Penedès (1909-1916); de la Parròquia de Sant Valentí de Cabanyes (1916-1916); després Rector a Santa Eulalia de Banyeres (1916-1924); i Rector a Sant Cristòfol de Premiàde Mar (1924-1948).

Tenia el seu germà Enric Paradeda i Sala que també va ser sacerdot diocesà i que va exercir a la Bisbal del Penedès i rector de Sant Marçal del Penedes, Mataró, Sant Esteve de Palautordera, i la majoria de temps a Molins de Rei (1934 com a ecònom, i al 1948 ja com a rector). Al 1960 en fou nomenat fill adoptiu de la vila, i al 1976 se li concedí una medalla de plata.

Al 1907 Mn. Josep Paradeda quan era capellà familiar del Cardenal Casañas, li va fer de secretari en el procés diocesà de canonització del aleshores Beat Josep Oriol.

A Premià de Mar va arribar en 1924 i va romandre fins a la seva mort en 1948, a excepció dels casi tres anys de la guerra civil que va passar exiliat a França. Va tenir amb ell en la Parròquia de Sant Cristòfol de vicaris a:

1. Mn. Miquel Nicolau Faura, màrtir
2. Mn. Pere Busquets Padrò, màrtir;
3. Mn. Joan Casals Berenguer, màrtir;
4. Mn. Pere Solè Gallofrè, màrtir;
5. Mn. Josep Roselló Martí, màrtir;
6. Mn. Pere Martín, màrtir;
7. Mn. Joan Bonet i Baltà; qui va ser consiliari de la Federació de Joves Cristians de Catalunya.

A Premià de Mar va coincidir i establir gran amistat amb els poetes Salvador Moragas Botey i Francesc Mas Abril, amb qui va treballar conjuntament en varies peses de poesia i teatre. També a Premià conegué el professor i pedagog Cristòfol Ferrer i Ferrà i al arxiver del Bisbat Mn. Josep Mas i Domènech fill de Premià de Dalt. Sobretot se’l coneix més per la fundació al 1928 del Patronat Catequístic, actualment dit Patronat Social Premianenc, junt amb el vicari Mn. Joan Casals Berrenguer i el Sr. Joan Capdevila Duran. A més de participar en la fundació també del Casal Benèfic Premianec regentat per les germanes Josefines de la Caritat i en la construcció del seu edifici al 1930.

Durant la seva estada a Premià establir amistat amb: els alcaldes del poble Miquel Moragas i Font i Joaquim Vidal Argimón, amb els mossèns Alfred Cisa Duran i Francesc Xavier Nogueras Ricart fills de Premià de Mar, i també amb el germà de La Salle i Beat Benilde Josep Casademunt Ribas i les germanes Andrea Solans Ballester i Mª Auxili Noguera Manubens caputxines del Divi Pastor, amb els laics catòlics Srs. Josep Giralt i Ferrer, Pau Orriols Maltas, Josep Rovira Bosch, Pau Solé Raventós tots ells morts màrtirs en la guerra civil.

Però també li tocà patir la persecució religiosa de la guerra civil del 1936, quan per poder salva la vida, va pujar als autocars dels germans de les Escoles Cristianes de La Salle que hi han a Premià de Mar, per fugir a França, després d'estar amagat en cases particulars, con la casa d'en Pere Roig. Va passar l'exili a França, i després de la seva tornada a Premià al 1939, va treballar per la reconstrucció del temple parroquial fins a la seva mort. La vila li te dedicat un carrer al seu nom, prop de la platja, el carrer del Patronat Social Premianenc.

El 13 de gener de 1948 va morir sobtadament, als 69 anys a Premià de Mar. És clar que havia estat malalt en alguns moments en els últims anys, però ningú no s’ho esperava, i menys encara després d'haver estat rector durant vint-i-quatre anys. L'Ajuntament va pagar totes les despeses del seu enterrament, perquè no ho hagués de fer ni la família, germans i nebots, ni la parròquia que no tenia caixa per motius de les obres. La parròquia va sentir molt la seva pèrdua, i mossèn Paradeda va tenir l'homenatge pòstum que es mereixia; ell, que tants esforços havia fet per reconstruir el temple, la gent de Premià i l'expansió de l'evangeli. S’havia perdut a Premià un poeta, un pastor, un bon rector, un gran sacerdot, un cristià excellent i un bon home de Déu, però al Cel hi van sortir guanyant.

Va ésser enterrat el dia 15, amb tota la solemnitat d'un funeral que es mereixia un bon home de Déu, en el cementiri de Premià, on encara avui esta el seu nínxol amb el seu nom. Després li van oferir nombroses misses, fins i tot al febrer, un mes sencer de misses gregorianes per la seva ànima, una cada dia 13 de mes i una cada 13 de gener durant molts anys. En el recordatori-esquela de la seva defunció, en català, es va posar un poema escrit per ell mateix:

"El món a baix el pla tot just si afigura,

els nostres peus trepitgen la lluminosa altura

i veig com un incendi d'amor en vostra cara,

la gran bravor del cel s’estén oberta i clara. Me la signeu dient:

¡Encara més amunt! I el cor fa de resposta:

¡Senyor, estic a punt!"

Hem de destacar la seva faceta de poeta sobretot entre 1903-1910, en que va participar activament en el grup de Josep Carner, del que va ser íntim amic, i va publicar molts poemes a la revista quinzenal "La Catalunya" que dirigia el propi Carner. En un moment en què molts poetes i partidaris de la renaixença i el noucentisme eren sacerdots.

També en la llarga trajectòria poètica va prendre part en alguns del Jocs Florals de l'època i va aconseguir algun premi com en el certamen d'Olot de 1903, i l'accèssit de flor natural al 1904 en els jocs florals de la llotja de Barcelona quan es va nomenar Mestre del Saber a Joan Maragall. Va participar també als jocs de Lleida de 1907.

A 1905 publica també la traducció de l'ègloga primera de Virgili en alexandrins ritmats a La Veu de Catalunya. Entronca això amb la seva publicació al 1904 d'una col·lecció de poemes que anomena "Pagesívoles" amb la visió més conservadora i idealitzada de la vida rural que lliga la tradició amb la religió.

Es autor de la lletra de molts himnes, goixos (Nostra Senyora de Muntanyans, o de l'himne del Sant Crist de la parròquia de la Bisbal del Penedès, ...) i cançons catequístiques. Com el llibret “Cants Catequètics” que va publicar a Barcelona Editorial Ibèrica, 1914 i reeditat en varies ocasions.

De Mn. Paradeda, és molt coneguda la seva faceta literària, i a Premià també va escriure molta poesia, fins i tot molts sermons preparats i presentació d'actes els feia poètics. També va escriure alguna obra teatral que és van representar en el patronat. Encara que tot això s’ha perdut per causa de la guerra, hi han però les poesies que s’han conservat per altres llocs, arxius, altres motius o fora de Premià.

Mossèn Pere Ribot i Sunyer, el 1978, explica la faceta poètica de mossèn Paradeda d'aquesta manera:

"Oferim, en homenatge pòstum i amb viu tremolor de tendresa, aquestes paraules a mossèn Josep Paradeda i Sala. És, de fet, el seu testament líric i el testimoniatge de pèrit del poeta sacerdot que féu de la seva vida l'ofrena del culte a Déu i a la poesia. És, a la vegada, el producte d'un moment efusiu i evocador de primeries de segle que respirà a fons l'aire i la plenitud dels Jocs Florals. Un pom de roses d'altre temps però que té la seva frescor.

Mossèn Paradeda formà part de l'estol de Joventut que aplegà, entorn de Josep Carner i Guerau de Liost les prometences de l'esdevenidor. L'emblema que millor li escau és de la fidelitat al verb i a Catalunya. Féu de la poesia, com una segona naturalesa. Troba tothora el moment per a exhalar el paisatge vibrant interior i empeltar-lo al de fora, a l'abrandament dels sentits, la imatge, el sentiment, la tendresa a través de la forma perfecta, com el terrisser forma, amb les mans creadores, l'àmfora amb calma i argila de llum. Contemplatiu i efusiu en la fe. I féu, de la poesia, un apostolat en bé de l'església, de la catequesi. És com un líric pedagog de la catequesi. Recordo, en la meva infantesa, aquells càntics de mossèn Paradeda amarats de frescor casolana, de fe transparent, harmonitzats per mossèn Lluís Romeu i que cantava a ple cor.  L'aire dels Jocs Florals, enrarit en el temps, no altera l'amor del poeta al bell dir. Com afillat, enfervorí el seu petit gran món interior col·laborant en revistes catòliques, encoratjant cercles d'inquietuds culturals.

La Guerra Civil del 36, l'exili penós no estroncaren la veu. La seva lírica és com l'aire fresc de l'aigua d'una font inestroncable, transparent. El to net, directe, finalment sentimental em recorda el paisatge de Verlaine, l'elegància dels mots i dels jardins, la transparència verge i creadora del paradís d'abans de la tragèdia del primer home. Com una mirada nova d'un nou Francesc d'Assís. El testament, doncs, de la riquesa humana i espiritual d'aquest poeta conscient de la seva creació, hereu d'un aire pur, quasi esvaït, però que es fa present amb la suavitat de la seva ombra i la sensibilitat melòdica de la paraula. Ha donat el que havia de donar. I nosaltres, amb el llibre obert entre mans, n’assaborim la llum".