Joan Grimalt i Santacana

Joan Grimalt i Santacana (Terrassa, 13 de març de 1960) és un director d'orquestra (Universitat de Viena), pianista, compositor, musicòleg i pedagog català. És llicenciat en Filologia (Universitat de Barcelona) i doctor en Musicologia (Universitat Autònoma de Barcelona), amb una tesi sobre les cançons Wunderhorn de Gustav Mahler.

Després d'estudiar piano amb Àngel Soler (Centre d'Estudis Musicals de Barcelona) i Miquel Farré (Conservatori superior de Barcelona), continua els seus estudis a la Hochschule für Musik und darstellende Kunst de Viena, avui Universität für Musik und darstellende Kunst Wien. Allà estudia piano, pedagogia, composició, música sacra i direcció d'orquestra i cor. Al mateix temps funda, gràcies a la intervenció del gran lingüista Fritz Peter Kirsch, el primer lectorat de català al Departament de Romàniques de la Universitat de Viena. A més, ensenya (i aprèn, és clar) espanyol al Lateinamerika Institut.

Al final de l'etapa d'estudiant funda, amb un grup de companys, la Wiener Taschenoper ('Òpera de butxaca de Viena'). La primera producció de la jove companyia (1989) és el seu debut operístic: l'òpera de Benjamin Britten The Turn of the Screw. Més endavant la tornaria a interpretar a la Wiener Kammeroper, on també va dirigir algunes produccions (1991-95). Alhora, assisteix els mestres Salvador Mas (Maastricht 1991) i Mario Venzago (Graz 1993). Del 1992 al 1995 és contractat com a correpetidor i director al Landestheater d'Innsbruck. El director general del teatre era Dominique Mentha. Entre 1995 i 1997 dirigeix, primer com a invitat, després sota contracte, a la Wiener Volksoper (Òpera popular de Viena), quan n'era titular Asher Fisch. Aquesta època, on descobreix l'opereta vienesa, és la culminació de la seva etapa com a director. Una breu temporada com a Kapellmeister al Stadtheater de Pforzheim li fa veure que aquell no és el seu lloc, i retorna a Catalunya el 1998. El mateix any estrena, a Madrid i a Barcelona, l'òpera Ruleta, d'Enric Palomar. El 1999 estrena, al festival Grec de Barcelona, una adaptació musical de L'idiota de Dostoievsky. És una de les poques ocasions on Grimalt apareix com a compositor, i autor del llibret. Dirigia la part escènica Miquel Gorriz.

No tot ha estat òpera: Grimalt ha rebut invitacions per a programes simfònics amb la Jonde, l'Orquestra simfònica del Vallès, la Wiener Mozart-Orchester, l'Orquesta sinfónica de Asturias, l'Orquesta Filharmónica de G. Canaria, l'avui malauradament desapareguda Orquestra Filharmònica de Plòvdiv (Bulgària), la Simfònica de les Illes Balears, el cor i l'orquestra filharmònics de Craiova (Romania), amb qui estableix una relació estreta; el cor i l'orquestra filharmònics de Timisoara (Romania), o l'Orquesta Ciudad de Granada, entre altres. També ha dirigit altres cors, com el Döblinger Gesangsverein de Viena (avui Döblinger Singkreis), el Cor Montserrat de Terrassa, o el Lieder Càmera de Sabadell.

Va dirigir, fins que es va extingir, el grup Exaudi Nos, amb el qual ha recuperat música sacra de compositors catalans, sobretot del barroc, injustament oblidats.

De la seva activitat com a pianista i clavicembalista destaquen concerts de cambra amb la violinista Farran James, la soprano M. Teresa Vert, la violista Elisabeth Gex, la violinista Diana Roche, el violista Peter Krivda, el tenor Antoni Comas, la soprano Olívia Biarnés, el malaguanyat baríton Klaus Kühbacher o el violoncel·lista terrassenc Lluís Heras. A la seva època de joventut, abans de marxar a Centreuropa, va tenir el privilegi de tocar en alguns grups de jazz liderats pel trompetista Josep M. Farràs, al costat dels seus amics Òscar Roig, Joan Guitart i Manel Tortajada.

Des del 2004 és professor titular de Reducció de partitures i Anàlisi a l'Escola Superior de Música de Catalunya. Des del 1998 ofereix regularment conferències divulgatives (Com escoltar música?) a la Barcelona School of Management de la Universitat Pompeu Fabra. També va fer classes (2006-2018) al departament d'Humanitats de la Universitat Internacional de Catalunya i a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona.

El 2006 entra en contacte, a Roma, amb el grup de recerca al voltant de les International Conferences for Musical Signification, liderades per Eero Tarasti. Hi coneix Grabócz Márta, Robert Hatten, i també el que dirigiria la seva tesi doctoral, Raymond Monelle. Des de llavors, no ha deixat de presentar comunicacions a aquestes trobades internacionals dedicades a la recerca sobre la significació musical. Forma part del seu comitè científic des de 2014.

A l'Esmuc, els seus estudiants s'han organitzat per anar-se retrobant un cop l'any en unes Trobades ab sentits, per seguir tractant temes de significació musical, encara poc representats als curricula oficials. El novembre de 2018, aquestes Trobades extra-oficials culminen en unes primeres Jornades ab sentits organitzades ja des de l'Escola a quatre mans amb Rolf Bäcker. Hi participen 12 professors de l'Escola que treballen sobre la significació musical des d'òptiques ben variades, 6 estudiants o alumni, i 4 ponents de fora de l'escola: Josep Pons, director musical del Teatre del Liceu; Lina Navickaitė-Martinelli, especialista en Performance Studies; Jorge de Persia, expert en música espanyola des d'un punt de vista crític, i l'esmentat Eero Tarasti, figura senyera mundial de la semiòtica musical.

Actualment, Grimalt reescriu i tradueix a l'anglès el seu llibre de 2014, Música i sentits. La publicació, a càrrec de Springer International Publishing, està prevista per a 2020 amb el títol Musical Signification. Essay of a Treatise.

• Com escoltar música (Duxelm, 2007)
• Gustav Mahler (L’Auditori, 2010)
• La música sacra: nou audicions i un pròleg, va guanyar el premi d’assaig Joan Maragall 2009 (Cruïlla i Fundació Joan Maragall, 2011).
• La música de Gustav Mahler. Una guia d’audició (Duxelm, 2012).
• Música i sentits. Introducció a la significació musical (Duxelm, 2014).