Joan Girona i Agrafel

Joan Girona i Agrafel (Barcelona, 1807 - 1871) fou un empresari i industrial català, fill d'Ignasi Girona i Targa i germà de pare de Manuel Girona i Agrafel.

Veient la importància que tenia la tècnica per al futur, el seu pare el va enviar a estudiar rellotgeria a Suïssa i França (1824-1829) i enginyeria mecànica a Anglaterra (1830-1833). Va efectuar pràctiques d'enginyeria mecànica a Bayard, Ginebra, París, Lió, Manchester, Sheffield, Leeds i Birmingham. En 1929 una societat anglesa va presentar a Barcelona una màquina de vapor creada per ell per dragar el port, que va causar admiració. Va aspirar a la càtedra de Mecànica de l'escola de la Junta de Comerç (antecessora de l'Escola d'Enginyers Industrials) de Barcelona, però no la va aconseguir, la qual cosa li va causar una gran decepció.

Va tenir una important activitat professional i empresarial: va modernitzar els diversos molins d'oli i de farina que la Can Girona tenia a la província de Lleida; dissenyà diverses màquines tèxtils que va instal·lar a fàbriques de Terrassa i Sabadell; va dissenyar una fàbrica a l'anglesa s Vilanova i la Geltrú. En 1830 va instal·lar en Arbeca la primera premsa d'oli hidràulica i va crear una bomba d'aigua per eliminar l'aigua dels subterranis de la Llotja de Barcelona. El seu pare li va encarregar les seves terres a Lleida, sent el que s'ocupés del que més tard va ser la finca de més de 900 ha situada entre Balaguer i Tàrrega, que s'anomenaria Castell del Remei. Quan el seu pare va comprar la part de Torre Neral denominada Torre del Bisbe, per haver estat del bisbe de Solsona, Joan va ser qui va transformar la casa amb una torre fortificada al castell amb quatre torres que encara hi són.

Era fill de la primera dona, la qual cosa podria explicar que mai s'integrés en l'estret grup dels germans de les segona dona, encara que fos germana de la seva mare. En 1844, es retira com a soci actiu (soci col·lectiu) de l'empresa familiar Girona Hermanos, Clavé y Cía a partir d'aquest moment fa vida completament a part a la zona de Lleida. En 1855, quan el seu pare reparteix entre els fills la seva participació en la societat familiar, passa a ser soci passiu (soci comanditari). A part de les seves activitats agrícoles, també va participar en la creació d'algunes indústries en Vilanova i la Geltrú, Igualada i Manresa.

Estava casat amb una suïssa i va tenir un únic fill, Marcel·lí Girona i Guyé (†1896), qui es casà amb Maria Llagostera, qui va tenir alguns fills: Daniel Girona i Llagostera (casat amb Maria Quintana de San Juan, †1942; sense fills) doctor en Ciències Exactes, polític nacionalista, historiador, secretari de la Secció de Ciències Exactes de l'Ateneu Barcelonès, Secretari de la Secció d'Arqueologia i Història del Centre Excursionista de Catalunya, i secretari de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona; Santiago Girona i Llagostera (de jove fou un membre significat de la Congregació de la Immaculada Concepció i Sant Lluís Gonzaga); Enric Girona i Llagostera (va ser membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País); Victòria Girona i Llagostera va morir de nena i en honor seu va finançar el Pavelló de Santa Victòria a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau); Adela (casada en 1895 amb el metge Francesc J. Llibre, sense fills) i Carolina (soltera).

• Guasch, Carlos. El ferrocarril de Mataró: Un escenario experimental.Barcelona: Centro de Estudios Históricos del Ferrocarril Español (CEHFE), 2014. ISBN 84-617-1745-7. 
• PLA I TOLDRÀ, Lluïsa, Els Girona. La gran burgesia catalana del segle XIX, Fundació noguera, 2014. ISBN 978-84-9975-518-2.