Ingilberga

Ingilberga (Vic, 976 - març del 1049) fou la darrera abadessa del Monestir de Sant Joan de les Abadesses.

Ingilberga era filla il·legítima d'Oliba Cabreta, comte de Cerdanya i Besalú, i, segons sembla, d'Ingilberga, muller d'Ermenir, senyor de Besora. Regí l'abadia de Sant Joan de les Abadesses entre 996 i 1017. Havia entrat al monestir a l'edat de 10 o 11 anys i va prendre possessió del càrrec quan tenia 20 anys substituint l'anterior abadessa, Fredeburga, que s'ha apuntat que podria ser filla de Miró II de Cerdanyai per tant tia seva, que acabava de morir. Ingilberga, doncs, va fer-se gran entre les parets del monestir. La primera abadessa del monestir havia estat Emma, del 898 al 942, i a la seva mort la van succeir una abadessa de la qual es desconeix el nom (942-949), Adelaida (949-955) i Ranlo (955-962).

L'any 1017 Ingilberga va ser expulsada de Sant Joan, amb tota la seva comunitat de monges, a través d'una butlla papal, que l'acusava d'haver dissolt la moralitat del monestir. L'acusació venia del seu germà Bernat Tallaferro, que aspirava a posseir i controlar els béns del monestir com a dotació del naixement del bisbat de Besalú, que tindria un fill d'en Tallaferro, circumstància que fa dubtar de la veracitat de l'acusació que, de fet, mai no va ser provada. L'any 1016 Bernat va anar a Roma acompanyat del seu germà l'abat Oliba i un seguici de religiosos per denunciar Ingilberga davant del Papa Benet VIII. El Papa, potser no s'acabava de creure les acusacions de Bernat i Oliba, ja que abans de dictar la butlla condemnatòria va trametre una missiva instant Ingilberga a presentar-se a Roma a defensar-se de les acusacions de què era objecte, però l'abadessa no va ho va fer i va ser declarada en rebel·lia.

El 26 de gener de 1017 va aparèixer la butlla Cuperemus quidem, en què es determinava l'expulsió de les monges de Sant Joan, ordre que va ser duta a terme per el seu germanastre l'abat Oliba. La comunitat va ser substituïda per monjos aquisgranesos i es van traslladar, una part al monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona i l'altre al de Sant Daniel de Girona. A més de la dissolució de la comunitat femenina, es va aconseguir establir a Sant Joan un orde masculí i es va erigir el nou bisbat de Besalú (un fill de Tallaferro, Guifré, en seria el primer i únic bisbe).

El comte de Besalú es va valdre de la credibilitat fàcilment vulnerable d'aquest col·lectiu femení per ampliar les seves possessions territorials. També cal tenir present que l'abadessa Ingilberga era una dona amb poder dins un àmbit on, majoritàriament, manaven els homes.

Ingilberga s'acollí a la protecció del seu germà Oliba, bisbe de Vic, i residí fins a la seva mort, ocorreguda el 24 de març de 1049, amb el seu nebot Guillem de Balsareny, futur bisbe de Vic. Algunes de les possessions del monestir van ser deixades en usdefruit a les germanes, a Ingilberga se li va adjudicar l'ermita de Sant Quirze de Besora on, al 1058, aniria a morir la comtessa Ermessenda de Carcassona, envoltada de Deodonades.

Al necrologi de l'abadia, la van descriure com a abadessa de «bon record» i «insigne de virtuts». Avui, molt temps després de la seva expulsió, el poble on hi ha el monestir rep el nom de Sant Joan de les Abadesses.

• Enciclopèdia Catalana S. A. volum nº. 8, pàg. 618 (ISBN 84-85194-00-4)
• TO, Lluís. "Un obispo del año mil: Oliba de Vic". Universitat de Girona
• LATORRE, M. Lluïsa. "Ingilberga, l'abadessa sota sospita". Grup Vèrtex
• Diccionari Biogràfic de Dones. Biografia Ingilberga.