Germana Ferrer

Germana Ferrer fou priora de Santa Maria de Jonqueres des de 1455 fins a 1466, segons la documentació existent fou tot un caràcter. La priora Germana Ferrer va morir el 17 d'abril de 1466.

Germana Ferrer, com la majoria de les priores del monestir de Santa Maria de Jonqueres, devia viure al monestir des de ben petita, educant-se i formant-se. La priora anterior, Violant Girona, va morir l'any 1455. Calia nomenar qui la substituís i es va fer d'acord amb el costum, per escrutini. Li va pertocar al canonge Pere Guillem Roca dirigí els actes ajudat per les monges Maria de Gualbes i Sibília Oliver. Es veu que una de les monges no va voler votar perquè sembla que el seu pare i altres volien intervenir d'alguna manera l'acte. Cal recordar que eren temps de lluites municipals entre La Biga i la Busca. Els primers formaven part dels ciutadans honrats, de les classes altes, i els segons de classes més populars, però sovint comptaven amb el suport reial per fer front, precisament, als primers. Només cal pensar que quedava a prop la sentència arbitral de Guadalupe que abolí els mals usos que patien els pagesos de remença. L'acció de Ferran II no va ser per magnanimitat vers els pobres pagesos, sinó per prendre i restar poder a la noblesa territorial.

Quan es va fer l'escrutini hi va haver gairebé un empat entre els dos grups. Uns votaren Aldonça de Sentmenat i els altres Germana Ferrer, que només avantatjava Aldonça per un vot. No n'hi havia prou. Com que el mestre de l'orde de Sant Jaume, que pertanyia a la de Santiago era vacant, el primer grup, el d'Aldonça, va demanar la confirmació a Enric IV, recentment nomenat administrador de l'orde del papa. El segon grup va demanar-ho al papa Calixt III a favor de Germana i aquesta va ser la que va guanyar. Hi va haver l'avinentesa que el rei Alfons, des de Nàpols, va recomanar la possessió de Germana. Hi feia també que ella era germana d'Anton Pere Ferrer, abat de Montserrat i figura rellevant de la Biga, a qui el rei recordava amb afecte. No cal dir que tenia molt més al seu favor.

Les tensions polítiques i socials van repercutir en els convents i més en el de Jonqueres, on la llibertat era més gran que en altres monestirs més isolats.

Sovint, els reis feien demandes als monestirs servint-se de la seva condició. I més encara en el cas de Jonqueres, ja que el rei hi tenia potestat: Enric IV de Castella era l'administrador de l'orde. Tal vegada el rei recordava que la seva protegida Aldonça de Sentmenat no havia tingut sort.

Els demanava que el monestir admetés dues monges recomanades per Dalmau Ferrer, antic funcionari del rei castellà Joan I. El més abusiu de la situació era que feia la demanda sense que haguessin de pagar el dret d'entrada.

La priora no es va arronsar gens ni mica, al contrari: apel·là al papa. Va al·legar que la condició de criat del rei no era vàlida per crear una càrrega al monestir. Cal dir que abans, només feia un parell d'anys, el rei ja havia recomanat Marquesa de Santapau. En aquell moment tampoc les monges no hi estaven d'acord, tant perquè el convent tenia la renda massa justa perquè Marquesa ja era massa gran. La de Santapau, però, es va sortir amb la seva i finalment entrà al monestir.

L'empenta de la priora va ser més que considerable, perquè va suggerir al rei que si volia premiar el criat de Joan I, que ho fes en el seu propi regne, no en el de la Corona d'Aragó. No es va quedar aquí: va afirmar que el fet era contrari als privilegis del monestir, que era lliure d'admetre les monges que volgués, que en aquell moment les rendes no podien permetre l'entrada de ningú més, que la petició era de dues, amb la qual cosa era del tot inviable. I va afegir que les que entressin havien de ser conegudes i provades, i que això només ho podia decidir ella.

I encara n'hi va haver més: increpà el rei dient-li que errava adreçant-se com a abadessa, perquè ella era priora, que a Santa Maria de Jonqueres mai no hi havia hagut abadessa. Encara com no li va dir que com a administrador que era del monestir, ho hauria de saber. I precisament com a administrador no podia obrar d'una manera que representés un perjudici per al monestir.

La priora va creure que el rei ho sabia prou i que ho feia simplement per imposició. Per la seva banda, Dalmau Ferrer no es va quedar curt: protestà i reclamà al rei que privés la priora del seu càrrec. D'acord amb les ordinacions, hi havia d'haver 40 monges i no hi eren. Ferrer va argumentar que, després d'haver rebut la carta reial n'havien admès d'altres. I donava a la priora un termini de tres dies perquè complís el que se li demanava.

Germana es va indignar i va respondre negant totes les acusacions, que qualificà d'injurioses. I acusà Ferrer de voler erigir-se com a jutge sense ser-ho. La priora es va manifestar defensora de les llibertats del monestir i en tot allò que fos lícit i honest.

No se sap com va acabar el litigi. Podem imaginar que com el rosari de l'aurora, però més que pel contenciós concret pel fet que esclatà la guerra civil del rei Joan contra la Generalitat i altra feina devien tenir. Cal dir que després de la guerra civil, com que el monestir quedà en la completa ruïna, no els van caldre excuses per no admetre monges imposades.

La comunitat de Jonqueres es decantava per Joan II. Ho fa pensar que quan es va acabar la guerra els van ser restituïts tots els drets. Barcelona era una ciutat que li havia anat en contra, però les monges li havien estat fidels i havien seguit pregant per ell.