Quick Facts
Biography
Gerardo Gombau (Salamanca, 3 d'agost de 1906 - idm. 1971) fou un pianista, director d'orquestra i compositor espanyol.
Realitzà els seus estudis musicals en la seva ciutat natal amb els mestres Damaso Ledesma, Pere Buxaderas i Eloy Andrés. Més tard es traslladà a Madrid on continuà estudiant amb Conrado del Campo i José Balsa, rebent na formació completíssima i sense escletxes que va fer d'ell un pianista de gran qualitat, un director d'orquestra ferm i un compositor fecund i obert. Malgrat tot, mai va deixar de banda la seva gran passió per la pedagogia musical. Sota el lema <s'aprèn ensenyant> ajudà a construir una bona part de les vocacions musicals de generacions successives a ell, tal com Conrado del Campo havia fet per a ell mateix. La seva extraordinària cultura i profunda formació musical l'aproparen, inclús ja sexagenari, a promocionar molts joves que ell com la castellonenca Montserrat Bellés (1943-1998), o el madrileny Carlos Cruz de Castro.
La seva formació artística salmantina el portà a cultivar inicialment una música d'un cert matis nacionalista, molt comuna als compositors del seu temps. Abans d'abandonar Salamanca havia format una orquestra simfònica, donant lliçons al Conservatori i formant part del Cos de directors de Bandes Civils. Més tard, es cenyí a l'herència straussiana, molt clara en el seu Don Quijot velando armas, sense desprendre's per això dels inconfusibles trets nacionalistes, evidents en la seva Sonata de cambra per a orquestra i en els seus Siete claves de Araon, sobre versos de Santiago Galindo, on ja es palpava una certa evolució del compositor vers formes més amplies en la concepció de la cançó de concert.
Gombau i els poetes
Góngora, Gerardo Diego, Rafael Alberti, Calderón i José Hierro han prestat els seus poemes a la música del compositor salmantí que ja llavors confessava:
| « | <La experiència surrealista del Pierrot d'Arnold Schönberg obre un nou camí a la cançó concert en aplicar el semiparlato a la veu. Boulez va més enllà encara, apurant les possibilitats vocals de la mateixa forma que, a partir de Webern, els instruments reclamen un món tímbric diferenciat i inèdit fins aquest moment. Escoltant El cant dels adolescents, de Stockhausen, es perfila una nova orientació que fa pensar en les possibilitats cada vegada majors de la tècnica com a valuosa col·laboradora de la música, però no al contrari>. | » |
Pels anys 1950, Gombau es decideix a endinsar-se per la via del dodecafonisme i el serialisme que tant havia calat en les joves promocions musicals, hi ho fa amb dues melodies per al cicle Nadal d'Alberti, desenvolupats per distints compositors. Després vindrien la seva Música para voces e instrumentos, Música tres más uno, Homenaje a Bécquer, Homenaje a Beethoven (per encàrrec de l'Orquestra Nacional coma prole al concert homenatge en el bicentenari beethovenià) i, finalment, la seva Cantata para la inauguración de una losa de ensayo, una de les seves obres capitals.
Totes aquestes resten ja incloses en el nou camí avantguardista emprès per Gombau, camí que va seguir amb gran rigor i una amplitud exemplar, recolzant-se sempre en els principis i les tècniques apreses mercès als quals la seva obra figura entre les més exemplars i avançades dels compositors espanyols del segle XX.
Bibliografia
- Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 522. (IBSN 84-7291-226-4)