Gabriel Blancafort i París

Gabriel Blancafort i París (La Garriga, Vallès Oriental, 10 de maig del 1929 - Collbató, Baix Llobregat, 24 d'agost de 2001) és un mestre orguener.

És fill del compositor Manuel Blancafort i de Rosselló, pare de l'orguener Albert Blancafort i Engelfried i germà d'Albert Blancafort i París. A partir de 1961, al final d'una època de llarga postguerra, quan a Espanya encara predominaven els postulats d'O. E. S. A., amb els seus orgues neoclàssics i eclèctics de tracció elèctrica, Gabriel Blancafort fou l'introductor dels nous corrents de l'orgueneria de l'Europa central, reorientada cap a la recuperació dels sistemes clàssics de transmissió mecànica i d'harmonització (Orgelbewegung) i restaurà l'ofici d'orguener a casa nostra.

Com a investigador, féu importants contribucions al redescobriment de les característiques diferencials de les diverses tradicions de l'orgueneria a la península Ibèrica. La seva obra va suposar una fita important en l'orgueneria de la península, ja que el seu taller es pot considerar com el bressol del tipus d'instrument i modalitat d'ofici que s'ha imposat arreu de Catalunya i Espanya.

Fill del compositor Manuel Blancafort i de Rosselló i de la violinista Elena París i Elias fou el sisè d'entre onze germans, dels quals destaca Albert, compositor i director d'orquestra. Els estudis bàsics els féu al col·legi Sant Ignasi-Sarrià (Barcelona) i al Seminari Conciliar de Barcelona. Després, i durant sis anys, rebé formació literària i teològica clàssiques a la Universitat Pontifícia de Comillas (Cantàbria).

De retorn a Barcelona, l'audició de les classes d'orgue de Joan Suñé Sintes, la seva amistat amb els mestres organistes Paul Franck i Montserrat Torrent, el contacte amb el pare Gregori Estrada, de Montserrat, i la restauració de l'orgue de la Catedral de Barcelona el 1952 per l'orguener Pau Xuclà, determinaren el seu viu interès per l'instrument i el feren introduir-se en l'art de l'orgueneria, ofici al qual consagrà la seva vida professional fins a la fi.

El seu aprenentatge començà el 1954 a Collbató, a la Fábrica de órganos de Nuestra Señora de Montserrat, coneguda com a «Tallers Rogent» que havia sigut fundada el 1925 pel patrici local Joan Rogent i Massó. El 1956, anà a fer estada als Établissements González a París i, després, des del 1959, a la casa Walker a Ludwigsburg (Alemanya), on pogué conèixer i absorbir els corrents dominants de l'orgueneria a l'Europa central en aquell moment: l'Orgelbewegung, i que es concretaven en el retorn i perfeccionament dels sistemes clàssics de mecànica i harmonització, propers als dels instruments de Bach, Buxtehude i Pachelbel.

El 1961 retornà a Collbató, als Tallers Rogent, on aviat s'encarregà de la direcció tècnica i el 1963, primer associat amb Joan Capella i després, el 1974, en va assumir totalment la propietat i la direcció, els refundà com a taller d'orgueneria amb el seu propi nom. A partir d'aquest moment, i fins al 1998, mitjançant la construcció, reconstrucció o restauració de 138 instruments, assolí un estil propi, exercí el seu mestratge tot reivindicant l'orgue d'estètica barroca i transmissió mecànica. Acollí un gran nombre de col·laboradors i deixebles que, després, es van establir com a tallers independents a diversos punts de la geografia catalana i espanyola. El 1998 deixà la direcció del taller avui Blancafort. Orgueners de Montserrat S. L. al seu fill Albert Blancafort i Engelfried.

Quan encara era als Tallers Rogent, el 1962, ja restaurava l'orgue del Vendrell, un instrument de Ludwig Scherrer, de l'any 1777 i vq restituir=li la cadireta i afegir un pedaler de trenta notes, de transmissió elèctrica. Ja independitzat, el 1964 escometé la tasca de restauració de l'orgue de la Basílica Colegial de Daroca, a l'Aragó, de Pascual de Mallén, del 1498, modificat per Guillaume de Lupe el 1569 i el 1597. És aquesta restauració que marca el començament d'una vida de reflexió, observació i estudi dels instruments ibèrics antics, des de les quals desenvolupà la seva proposta artística i el seu estil propi. L'opus de Gabriel Blancafort, entre restauracions i obres de nova planta, abasta 138 instruments.

Restauracions i transformacions més destacades

• Any 1974. Orgue de la Basílica de Santa Maria de Mataró, de Gaietà Estadella i Solé, del 1927, de quatre teclats manuals i pedaler i 61 jocs. La transformació, en col·laboració amb l'orguener francès Georges Lhôte, féu l'instrument més barroc, en mecanitzar-li tota la tracció, afegir-li una batalla doble i la cadireta, i ampliar i fer canvis en alguns jocs.
• Any 1977. Orgue de l'església de Santa Maria la Major de Montblanc, de dos teclats, orgue major i cadireta, i pedaler de 12 notes, de 1607, reconstruït per Josep Boscà el 1703 i Anton Boscà el 1750. Restaurat també en col·laboració amb Georges Lhôte.
• Any 1993. Orgue de la catedral de Mallorca, de quatre teclats manuals i pedaler i 54 jocs, de Jacme Febrer, de 1490, que havia sofert l'última transformació per Amézua el 1926.
• Anys 1985 a 1994. Orgue de la Catedral de Barcelona, del 1538, de Pere Flamench, que havia sofert un munt de transformacions al llarg dels segles. Amb el criteri de respectar l'orgue antic tot afegint-li el més necessari per adequar-lo a les exigències actuals, es reestructuraren les mixtures, es completaren els jocs del pedaler, s'afegí un tercer cos de recitatiu i, en teclat a part per alleugerir-ne la pulsació, es posà una brillant trompeteria de batalla proporcionada a la grandària del gran orgue. Es renovà tota la tracció, que passà a ser mecànica i, finalment, restà la distribució actual de quatre teclats manuals, un pedaler i 58 jocs.

Principals obres de nova planta

• Anys 1972 a 1976. Órgano del Sol Mayor, a l'església de Nuestra Señora de La Encarnación de Marbella (Andalusia). L'instrument disposa de quatre teclats manuals, un pedaler i 56 jocs.
• Any 1976. Orgue del santuari de Torreciudad, Lo Grau (Aragó). Instrument amb quatre teclats manuals, un pedaler i 62 jocs.
• Anys 1982 a 2002. Orgue «Cabanilles» de l'església de la Companyia de Jesús de València. Amb quatre teclats manuals, un pedaler i 71 jocs, és el més gran dels orgues realitzats per Gabriel Blancafort, encara que ell no en pogué veure l'acabament.

Realitzat pel seu fill Albert:

• Any 2001. Orgue de la catedral d'Alcalá de Henares, (Espanya), amb tres teclats manuals, un pedaler i 43 jocs.

Recerca i publicacions

Els seus nombrosos articles, publicacions i conferències constitueixen una aportació a l'estudi musicològic de l'orgue de gran relleu. Fou membre fundador de la Sociedad Catalana de Musicologia i membre fundador de l'International Society of Organbuilders el 1957. El 1994 fou membre electe de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, encara que el discurs d'ingrés -pòstum- el féu el seu fill Albert el 2003.

L'observació dels instruments antics de la península Ibèrica el portà a establir clarament la distinció i antagonisme entre l'orgue català de la corona d'Aragó, amb exemples clars a Catalunya, Aragó, València, Balears i el Rosselló, i l'escola castellana d'orgueneria (Toledo, Salamanca, Sevilla, Granada, etc.), a més del reconeixement de les particularitats i paral·lelismes d'altres escoles secundàries. Això i la descripció, contra el tòpic i amb bon suport documental, del període de l'orgue gòtic com l'etapa en la història d'aquest instrument del més gran desenvolupament, en la qual passà de ser un instrument petit i portàtil al gran orgue de catedral, són les dues contribucions més importants de Gabriel Blancafort a la musicologia.

El mateix Gabriel Blancafort explicava les seves concepcions d'allò que havia de ser un orgue a casa nostra i que concretava en aquests punts:

• En esglésies i catedrals recuperar el lloc d l'orgue prop de l'altar.
• Estructura vertical dels diversos cossos de l'orgue, ordenats de la forma tradicional tot seguint el werkprinzip, i recuperació de la cadireta en tribuna, tan típica de l'orgue català.
• Transmissió mecànica directa, tant dels teclats manuals com del pedaler, salmers de corredora i consola de finestra, ço que porta al control absolut i directe del cant de l'instrument per part de l'organista.
• Disposició i harmonització dels jocs a pressió molt baixa i a peu obert, d'acord amb la tradició barroca de l'orgueneria de l'antiga Corona d'Aragó, amb cors ben definits per a cada teclat de principals, nasards i llengüeteria. L'atac resulta precís i, a vegades, molt marcat.
• Generalització de les façanes en estany, fins i tot pels canons de 16 peus.
• Utilització freqüent dels jocs partits i dels mitjos jocs.
• Recuperació de l'estil de l'orgue renaixentista català, enfront l'estètica barroca de l'instrument castellà.

• El 1989 la Generalitat de Catalunya li atorgà la Carta de Mestre Artesà.
• El 1991 el Ministeri de Cultura de l'estat espanyol li concedí la Medalla de Plata al mèrit artístic de Belles Arts.
• El 1993 l'Agrupació Foment de Cultura Catalana li atorgà el premi Francesc Pujol.

Gabriel Blancafort també féu incursions en el món de la política. Fou cap de llista per Esquerra Republicana de Catalunya a Collbató, a les eleccions municipals de 1999, en les que fou escollit regidor, càrrec que exercí fins a la seva mort.