Francesco da Venezia

Franco da Venezia (Venècia, 2 de novembre de 1876 - Torí, 21 de setembre de 1937) fou un compositor i pianista italià.

Estudià en el Conservatori Verdi de Milà, titulant-se el 1898 en piano amb el mestre Frugatta i el 1898 en les classes de composició tenia per companya la uruguaiana María Galli i com a professors a Luigi Mapelli i Vincenzo Ferroni. Consagrat com a virtuós del teclat quan encara estudiava, no tardà en recollir una sèrie ininterrompuda d'èxits, com a intèrpret i també com autor: el 1898, fou primer premi del certamen convocat per la "Società del Quartetto", de Milà, per una sonata per a violoncel i piano, i primer premi ex aequo en el certamen Baruzzi pel poema dramàtic Giuditta; el 1900, gran diploma d'honor en el concurs Rubinstein de Viena, per Konzertstück nº 1. per a piano i orquestra; el 1902, primer premi en un altra concurs florentí, no especificat en la documentació existent, per una Fantasia per a dos pianos i orquestra; Des de 1904 fins al 1907 fou professor de piano del Liceo Musicale de Torí. El mateix 1904 figurà en una terna escollida entre 238 compositors participants en el premi Sonzongo i el guanyà amb la seva òpera Il Domino Azurro, estrenada amb gran èxit al Teatro Lírico de Milà, i el 1908 amb la seva obra per a orquestra Tema e variazioni. A més d'aquelles obres va compondre nombroses obres per a piano, una sonata per a violí i una altra per a violoncel, un Concerto per a piano, una Fantasia per a dos pianos i orquestra, una Suite Veneziana per a orquestra, el poema simfònic La tempesta i diversos Intermezzi per a l'obra de Carlo Gozzi L'amore delle tre melarance.

Els noms dels respectius intèrprets testimonien la importància de la seva fulgurant carrera; Toscanini (Scala de Milà), Mengelberg (Amsterdam, Milà, Roma), F.Steinbach (Colònia), H. Richter (Londres), T. Serafin, A. Vessella, L. Mancinelli, V. Safónov, E. Wendel, V. Gui, E. Panizza i altres. Coma pianista i compositor, Franco da Venezia gaudí de l'admiració dels públics i del respecte de mestres il·lustres com E. Grieg, J. Rheinberger, C. Reinecke, Saint-Saéns o G. Martucci. Arrigo Boito el definí com un <<nobilíssim enginy musical>>.

Després ja cèlebre i encara jove compositor i pianista abandonà l'exercici de la música i, després d'haver tingut durant un temps la principal càtedra de piano del Liceu Musical de Torí, i haver obert una escola de perfeccionament pianístic, es va recloure en una vida estrictament privada. Quina greu crisi interior l'induí a semblant renuncia, precisament en el moment de les seves victòries més fàcils, no encertaren els seus deixebles a comprendreu, els qual molt més tard (vers el 1933/34) apreciarien la gran vàlua de la seva música i tractarien de exhortar-lo a reprendre la composició. D'aquesta forma, i malgrat de manifestar-se convençut de què el llenguatge musical restava ja esgotat 8havia sofert la extremada dissolució del sistema tonal i, tanmateix, no podia assumir com a pròpies les noves teories harmòniques), el músic tornà a prendre la ploma.

Lamentablement, nomes fou per una breu temporada, en la que després de vints anys de silenci, naixeren: dues Ballate per a petita orquestra; una segona sonata per a violoncel i piano; la segona sonata per a violí i piano; Polittico per a orquestra; un trio per a violí, violoncel i piano; un quartet; 24 variazioni su un tema grave (primer premi ex aequo, pòstum, en el certamen "Cristofari de Florència", 1937) i una transcripció per a piano del Passacaglia per a orgue de Bach. Es podria suposar que un compositor que sofrís una interrupció tant sobtada i perllongada de la seva activitat, durant la qual s'havia mantingut voluntàriament apartat del món musical, difícilment pogués reprendre l'activitat en el mateix punt en que l'havia deixat. Pel contrari, s'havia produït en ell un extraordinària maduració de les formes. Les velles estructures, els mòduls i símbols en que es basava el gest musical de finals del segle XIX, junt amb el seu gest personal en els anys d'amargor, s'enriquiren, al punt de fer pensar que, malgrat no sortir dels límits estrictes del sistema tonal i de la <<forma sonata>>, s'haguessin produït en ell transformacions similars a les del l'avantguarda. A la lleugeresa primaveral de les obres juvenils, es contraposa la densitat molt més macerada de les de maduresa, com demostrant que es tractava d'un canvi espontani i no induït per aportacions externes.

Quan avui es tornen a escoltar les obres de Franco da Venezia, no es pot deixar de pensar perquè un creador semblant hagi pogut creure, en la plenitud de la seva fertilitat, que ja no li restava res a dir. Malgrat que no fos un innovador en el sentit estricte, ho era en el sentit profund: les velles formes sempre es poden renovar, potser inconscientment, des de dintre, quan qui les cultiva és un verdader artista. Les obres de Franco da Venezia ostenten una inesgotable vena lírica, calor humà, originalitat exempta de qualsevol artifici, domini absolut de la tècnica, solides innovacions contrapuntístiques, rítmiques i harmòniques, ja que el seu rigor tonal no l'impedia freqüents incursions, molt agosarades, en el terreny de les <<falses relacions>>. Pel demés en la seva personalíssima producció, s'adverteixen els influxos dels Gabrieli, de Marcello, de Vivaldi o de Gallupi, i inclús el clima cultural de la República del Dux de Venècia, amb el seu esplendor cortesà, el flamíger colorit de la pintura veneciana i els ecos solemnes de la litúrgia eclesiàstica.

També fou un musicògraf distingit.

• Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. IV, pàg. 1508/09. (IBSN 84-7291-226-4)
• Enciclopèdia Espasa Volum núm. 67, pàg. 992 (ISBN 84-239-4567-7)