Francesc Busquets i Mitjans

Francesc Busquets i Pujol, posteriorment Francesc Busquets i Mitjans (Mas Busquets, Valldoreix 1672 - Viena 1734) va ser un austriacista que va entrar en combat com a coronel d'un regiment d'infanteria en el darrer anys de la Guerra de Successió espanyola i va morir a l'exili de Viena en acabar aquella guerra.

Fill d'Antic Busquets i de Maria Pujol, de Caldes de Montbui, fou batejat el 23 de novembre de 1672 a Sant Cebrià de Valldoreix; era fill de l'hereu del mas Busquets, d'aquell poble de Sant Cugat del Vallès. Als 20 anys es va traslladar a Terrassa, en casar-se amb Maria Mitjans, pubilla d'un dels masos de Santa Maria de Taudell, que pertanyia a la universitat forana de Sant Pere de Terrassa. Des de llavors, va afegir al seu primer cognom el de la seva dona, tot signant sempre més "Francesc Busquets i Mitjans". Ben aviat, participà activament en els afers públics d'aquella universitat, i el 1713, quan era síndic de Terrassa, va prendre part en la Junta de Braços que acordà seguir oposant resistència a les tropes de Felip V.

Tot i no ser militar de carrera, vers 1714, va ser nomenat coronel d'infanteria pel Consell de Cent i formà el seu propi regiment, que es va integrar en l'anomenat Exèrcit de l'exterior, comandat per Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal. En aquest exèrcit va lluitar contra les tropes filipistes, amb Pere Bricfeus i Terns, Ermengol Amill i Moliner, Adjutori Segarra, Joan Vilar i Ferrer i d'altres resistents.

L'agost de 1714 participà en tot un seguit d'actuacions contra els borbònics a la zona del Bages (Batalla de Talamanca), Moianès i Plana de Vic, i en l'intent frustrat de trencar amb mil homes el setge de Barcelona. En caure la ciutat comtal l'11 de setembre, Busquets es va refugiar a Cardona, on fou dels darrers resistents de la guerra. Tot i ser comprès expressament en l'indult concedit pels filipistes en la capitulació d'aquella plaça forta, Busquets va ser perseguit, les seves propietats confiscades i el mas Mitjans devastat.

Hagué de fugir, tot deixant els seus fills, orfes de mare, a cura dels seus germans. Es refugià, primer, a les Balears, després hagué de marxar a Nàpols i, a partir del 1715, a Viena. Durant els gairebé vints anys que hi va viure, rebia el Diario, que era una assistència regular de l'aparell burocràtic imperial per a determinats exiliats.

Francesc Busquets, lluny dels seus, morí a Viena el 18 d'agost de 1734 d'un atac d'apoplexia. El seu cos va ser enterrat en el cementiri cesari del monestir de Montserrat de la capital austríaca.

• Albertí, A. L'onze de setembre, 1977. 
• Alcoberro, Agustí. L'exili austriacista, 2002. 
• Berenguer, Jacint. Un estudi sobre l'austriacista Francesc Busquets i Mitjans, 2002. 
• Berenguer, Jacint «Els oficials de l'exèrcit austriacista a l'exili. El cas de Francesc Busquets i Mitjans». Pedralbes, Revista d'Història Moderna. Universitat de Barcelona, 32, 2012, pàg. 195-238.
• Berenguer, Jacint. Francesc Busquets i Mitjans. Coronel d'infanteria i exiliat austriacista.Rafael Dalmau Editor, 2014 (Col·lecció Bofarull, 22). ISBN 978-84-232-0800-5. 
• Castellví, Francesc de. Narraciones históricas. IV, 2002. 
• Hernàndez, Francesc Xavier; Riart, Francesc. Els Exèrcits de Catalunya (1713-1714). Uniformes, equipaments i organització.Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 2007. ISBN 978-84-232-0713-8. 
• Serra i Sellarès, Francesc; Erill i Pinyot, Gustau. La darrera victòria de l'exèrcit català: La batalla de Talamanca.Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors, 2009 (Col·lecció Nosta Història, 12). ISBN 978-84-95695-99-4.