Quick Facts
Biography
Enric Pubill i Arnó (Barcelona 28/12/1930-29/03/2017) és un referent de la lluita antifranquista i de la reivindicació de la memòria democràtica a Catalunya i a Espanya. Empresonat polític durant el franquisme (1949-1958), va militar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) i al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Des del 2003 era president de l'Associació Catalana d’Expresos Polítics (ACEP), entitat en la qual va treballar des dels seus inicis, durant la transició democràtica. Va col·laborar activament en la creació del Memorial Democràtic de Catalunya, on va ser membre de la Junta de Govern i President del Consell de Participació. Va morir en el tren amb el qual tornava de Madrid a Barcelona, desprès d’assistir a l’estrena de l’obra de teatre, un homenatge als seus companys de militància Miguel Hernández y a Marcos Ana.
Biografia
De família obrera, veïna del barri de Santa Caterina a Barcelona, tenia 6 anys quan el seu pare s'en anà a la guerra, el juliol del 1936, a lluitar per la República. Amb 10 anys passà a viure amb els seus tios, al carrer Muntaner, a canvi de treballar al seu taller d’enquadernació. Va tornar a veure el seu pare una vegada abans que es morís a l’exili, a França, quan Pubill tenia 15 anys. Aquell mateix any tornà a casa de la seva mare, s’integrà al Moviment Escolta i, el 1947, a la Joventut Socialista Unificada de Catalunya (JSUC).
Va ser detingut per “fallos de seguridad” l'any 1949, amb 19 anys, juntament amb un nombrós grup de militants de la JSUC. Passà 31 dies als calabossos de la Jefatura Superior de Policia de Via Laietana, on patí els interrogatoris sota tortura de mà d’Eduardo Bóveda Quintela, el jefe superior de policia, els germans Creix – Antonio Juan i Vicente -, i Pedro Polo. D'allà ingressà a La Modelo i és jutjat per un Consell de Guerra 5 anys després. Condemnat a 18 anys de presó, és traslladat al penal de Burgos. Complí un total de 10 anys de presó, durant els quals va viure l’activisme clandestí al costat d’intel·lectuals i artistes com Marcos Ana, Miguel Hernández i José Iturbi, entre d'altres.
Pubill va ingressar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) durant els anys d'empresonament, el 1956. Dos anys després aconsegueix la llibertat condicional gràcies a l’ajuda del company de presó i advocat Silverio Ruiz Daimiel. Desterrat a Madrid, es converteix en responsable de la propaganda del partit al seu districte fins que els seus tíos li reclamen com a treballador al seu taller d’enquadernació i pot tornar a Barcelona. A la seva ciutat, mantindrà contactes amb el PSUC treballant en les Comissions de Solidaritat amb els presos polítics i responsable de la propaganda del partit al barri de Poble Nou.
L’any 1961 rep una carta per presentar-se al servei militar. L'alternativa era marxar cap a l’exili i ell decideix quedar-se. Li envien a servir a la Marina, on és designat reboster (dispenser) al vaixell Álava, comandat per Hermenegildo Franco González Llanos, nebot de Franco. “Allí vaig poder veure la dictadura en ple (...) Però jo era llest, havia aprés a Burgos que si tens l’economia en el teu poder ho domines tot, ets l’amo. I aquí ho vaig posar en pràctica”.
Em tornar a Catalunya es reincorporà a la militància activa, donant suport als presos polítics i a les seves famílies. L’any 2003 es elegit president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics, càrrec que ocupà fins al final de la seva vida.