Daniele Napolitano

Daniele Napolitano (Saviano, Ciutat metropolitana de Nàpols, 1872 - Nàpols, 1943) fou un compositor italià.

Segui els estudis regulars en el Conservatori "San Pietro a Majella", de Nàpols, amb els mestres Paolo Serrao i Pietro Platania, i després marxà fora del seu país, especialitzant-se en la composició. Malgrat tot, es donà conèixer com a professor de contrapunt en el Conservatori de Nàpols, i des de 1917 fou director de l'Institut Musical femení <Duchessa Elena>. Entre els seus mèrits destaquen la fundació, junt amb A. Casella, de la famosa "Accademia Musicale Napoletana" (1933).

Cal citar algunes de les seves peces teatrals, com Il Profeta velato del Korasan (Nàpols, 1893), i Villa Clermont (Nàpols, 1918), i algunes que no assoliren arribar a estrenar-se, com IL bajardo ferito, L'uomo che ride, La finta malata, Re Lear i Clara d'Arville. La seva producció també es va estendre a l'orquestra, amb els poemes simfònics Igea (1900) i L'assedio di Brescia (sense data). Finalment va escriure d'altres pagines simfòniques, de cambra i piano, així com cançons napolitanes. En el camp didàctic, publicà Partimenti di composizione (Nàpols, sense data), i tingué cura de la revisió dels Partimenti de Nicola Scala.

• Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. III, pàg. 910. (ISBN 84-7291-227-2)