Quick Facts
Biography
Constança de Bellera fou en un anomenat Temps d'espera (1351-1375) abadessa del monestir de Sant Pere Màrtir. Després, al segle xv, canviarà el nom pel de Santa Maria de Montsió.
Primer monestir
El primer monestir femení de l'orde dels predicadors (dominics) a Catalunya va ser creat l'any 1347 gràcies al llegat de la infanta Maria d'Aragó, filla de Jaume II el Just, del suport del rei Pere III el Cerimoniós i del dominic Nicolau Rossell. El monestir va tenir diversos emplaçaments. El primer va ser el lloc anomenat Mas d'en Bisanya, al costat de les Drassanes Reials de Barcelona, a extramurs de la ciutat on avui hi ha el Museu Marítim.
El 7 de juny de 1347, Maria d'Aragó, la fundadora, va obtenir la llicència de la seva germana Blanca, priora del monestir de Sixena, que en aquell moment era a Barcelona. La llicència va ser ampliada pel nebot d'ambdues germanes, el rei Pere III, fra Bernat Sescala, prior provincial dels frares predicadors i fra Nicolau Rossell. Dipositada tota la seva hisenda –destinada a aquest objectiu—en mans de fra Nicolau Rossell, Maria va professar com a monja de l'orde de predicadors i ordenà que es realitzés com més aviat millor el projecte. Amb la butlla corresponent del papa Climent VI es va començar a aixecar el monestir, obra que no va poder veure acabada, ja que la infanta morí aquell mateix any a Barcelona. Les bases, però, ja estaven fonamentades.
El mateix rei Pere hi va posar la primera pedra el dia 1 d'agost de 1351, d'acord amb els desitjos de Maria d'Aragó:
| « | Pel que nos, desitjant preparar a les predilectes germanes un lloc ric d'efectes apte per a la quietud i soledat dedicat a Santa Maria, en el qual guardant la virginitat tinguin sempre els llums encesos, preparades per a sortir a la trobada del Celestial del seu Espòs...Volent oferir al Senyor un agradable holocaust de totes les virtuts i considerant que no podem aconseguir-ho per nosaltres mateixos, ho confiem a elles perquè amb els seus devotíssims precs, aconseguim del Senyor tot quant necessitem per al nostre bé i glòria de Déu Omnipotent.../...Desitjant, establint i ordenant que en el predit Monestir hi haja sempre cent religioses vestides amb l'hàbit de l'Orde per a servir dignament a l'Altíssim, seguint i practicant la regla de les Germanes Predicadores...que intercedeixin per a la remissió dels nostres pecats. | » |
Encapçalades per Constança de Bellera, filla de Guillem de Bellera, per aquells dies van arribar a Barcelona les monges que havien d'ocupar el monestir, un monestir del qual encara quedava molt perquè estigués acabat. Però el procés ja no tenia aturador. Venien del Llenguadoc, del convent de la Prouilhe, fundat per Sant Domènec. Constança va ser nomenada protopriora.
Mentre el convent va estar en obres, les religioses es van instal·lar primer en una casa propera al portal de Jonqueres i l'any 1354 van passar a l'antiga comanda templera de Santa Maria de Palau, que s'havia tancat l'any 1317 i en aquell moment era propietat del bisbe de Vic. L'any 1356 fra Nicolau Rosell va donar l'últim impuls a l'obra del monestir, que tindria una gran amplitud i monumentalitat d'acord amb el patrocini reial. I l'any següent el monestir ja estava en condicions de ser habitat. El 5 de març s'hi van traslladar les monges preycadoresses, tal com les anomenava el poble. Al monestir li van imposar el nom de Sant Pere Màrtir, però l'església ja estava dedicada a Santa Maria de Montsió.
La cerimònia va ser presidida pel príncep Joan, fill del cerimoniós, i l'aleshores eminentíssim cardenal Rosell, a qui acompanyaven les dominiques com màxima processional; hi van Assistir els consellers i moltes persones honorables. El recorregut va seguir des de la casa d'Arnald Bernat fins al sumptuós monestir de les preycadoresses lo qual novellament es estar fet et edificat prop de la Ciutaten lo mas que fou den Bissanya.
Al cap d'un any d'haver-s'hi instal·lat, el 1358, Constança de Bellera es va ocupar d'acomplir la fundació d'un aniversari per l'ànima del rei Jaume II el Just, instituït per la seva quarta i última esposa, Elisenda de Montcada. La reina va ordenar el lliurament de treinta-un sueldos para misas y oficios divinos a celebrar; veinte ocho sueldos para cera, incienso, paño mortuorio y enlutado, y tres sueldos para toque de campanas.
Incertesa i molt de perill
Malgrat que no feia gaire que residien al monestir, la comunitat en va tenir prou per adonar-se que l'emplaçament no era gens segur. Encara no feia ni dos anys de la inauguració, que el dia 10 de juny de 1359 a les platges de Barcelona –que encara no tenia port—es van lliurar combats entre l'esquadra de Pere I de Castella dit el Cruel i Pere III de Catalunya i Aragó. Les monges eren a tocar de mar i, quedant com van quedar exposades a un perill imminent, no van tenir altre remei que refugiar-se a de la ciutat.
Apaivagades les lluites i ja consolidada la fundació, la protopriora Constança va haver de superar un altre tràngol: la mort del cardenal Rossell el 23 de març de 1362. La situació del monestir continuava sent perillosa per a les monges a causa dels freqüents atacs de pirates que assolaven les costes i de la insalubritat per raó de la proximitat al mar. Per tot plegat, l'any 1366, en una escriptura datada el febrer, consta que la comunitat es va reunir a toc de campana i que Constança, d'acord amb les seves monges, va decidir d'arrendar les terres properes al convent que formaven part del mas d'en Bissanya, prop de les Drassanes. De mica en mica anaven reduint les seves propietats i preparant-se per a un nou destí.
Per aquella època es construïa un altre recinte emmurallat i els convents hi cercaven refugi dins. Conscient de la problemàtica que patien les monges, el rei Pere III, el 14 de setembre de 1370, els va donar unes cases prop de l'hospital d'en Colom i la casa anomenada d'en Porta. No van trigar gaire a canviar de residència i el 17 d'abril de 1371 ja estaven instal·lades. El canvi no va revestir la fastuositat de la cerimònia anterior, de quan van estrenar el monestir al costat de les Drassanes, però tot i així van ser acompanyades pel representant reial, per pares predicadors (de fet, estaven sota la seva tutela) i per un gran nombre de ciutadans.
La fatiga i els canvis –cal recordar que Constança ja venia de França— van anar minvant la salut de la priora, que va morir el 7 de setembre de 1375. Arran del seu traspàs, el càrrec de priora va restar vacant oficialment, si bé la sotspriora, Constança ça Costa, el va exercir de manera efectiva signant escriptures i fent-se càrrec de requeriments com el que va fer el capellà del Pi, Jaume Mascaró, que es queixava de la nova capella que les monges havien instal·lat dins del que ell deia que era la seva demarcació territorial:
| « | Madona, jo ací com a Rector del Pi, vos requir que vos ensems ab les altres dones que ací sou vos ne anets i que no fassats ací ofici ni altar oratori, ne pintura, això vos dic per la primeras, segona e tercer. | » |
I la sotspriora li va contestar:
| « | Senyor. Nosaltres fem ofici en so del nostre e no pas en res de ningú. | » |
El més segur és que s'arribés a un acord, ja que es van seguir les obres d'adaptació del terreny i les cases, la qual cosa no devia ser gens fàcil perquè es tractava d'un lloc ja edificat. La manca de documentació no permet saber amb gaire precisió què va passar durant els anys següents, s'ha d'esperar al segle XV.
Successores
Se sap, això si, que les priores que van seguir a Constança de Bellera van ser Francisca Juliola (1384-1389) i Constança ça Costa (1392-1421), la sotspriora que regentà el monestir quan morí Constança. Es desconeix perquè Ça Costa no va ser elegida en aquell moment. Per les dates es pot suposar que devia ser molt jove aleshores, però l'edat no era un impediment. El cas és que el monestir va tenir un buit de priorat des de l'any 1379 fins al 1384.