Carlo Rossaro

Carlo Rossaro (Crescentino, (Piemont), (Itàlia), 20 de novembre, 1827 - Torí, 7 de febrer, 1878), fou un pianista, pedagog musical i compositor piemontès.

Primer fou alumne de professors locals com l'organista Antonio Capitani i el violinista i conciutadà seu Luigi Arditi, després estudià durant tres anys a Torí amb G. Riccardi, director de la Capella Regia. Voluntari en la campanya de 1848, acabà els seus estudis a Torí amb Luigi Felice Rossi, dedicant-se després a donar concerts, a l'ensenyança i a la composició.

Té un relleu particular per a la seva música el primer viatge que va fer a Alemanya, el 1865, quan escoltà Tannhäuser a Berlín; de tornada a Itàlia, participà activament en la vida musical torinesa, col·laborant en la fundació del Conservatori, dels Concerts Populars i de la Societat del Quartet. Ardent defensor de Wagner, el 1876 realitzà el seu segon viatge a Alemanya, assistint, amb Giuseppe Depanis, a la representació integra de Der Ring des Nibelungen (L'anell del nibelung) a Bayreuth, mentre una sonata per a piano seva, dedicada a Wagner, aconseguia a Florència el primer premi del concurs (convocat per Stefano Golinelli)del centenari de Bartolomeo Cristofori. Nomes li restava l'encontre de Lohengrin representat a Torí el 1877, abans de morir retirat, per ser admirat 10 anys més tard el 1888 per Nietzsche en un concert també recordat més tard per Alfredo Casella (la mare del qual fou alumna de Rossaro) com una de les personalitats de major influència en l'evolució del gust musical torinès.

Les seves primeres composicions per a piano (Elegie, Studi caratteristici, Caprici, Pezzi appassionati, Romanze senza parole) s'adapten al gust de saló de l'època o inclús a certa finalitat descriptiva (Sulle sponde della Dora, Canzone cressentinese, Festa campestre); les seves obres més tardanes i representatives (inclús de música de cambra, com la Sonata per a violoncel o la Fantasia per a contrabaix) il·lustren el tret més original de Rossaro, tendent a un interès harmònic de petjada lisztiana i wagneriana, com demostren la Sonata fantasia dedicada a Wagner, amb una modulació continua i un intens cromatisme, evident també en la Tercera mazurka, titulada Meditazioni wagneriane. Altres obres (com les 15 romances vocals) es publicaren en forma pòstuma: i Rossaro, temptat pel teatre, no va poder acabar la seva Cassandra (que fou conclosa pel seu fill Segimon), apropant-se a penes a la música orquestral (Ouverture en mi menor, una Simfonia esbossada, el poema Aurora i el duet Paolo e Virginia, molt apreciat per Nietzsche.

• Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. IV, pàg. 1237. (IBSN 84-7291-226-4)