Blanca de Figuerola

Blanca de Figuerola també va poder ser Blanca Cespunya fou abadessa de Santa Clara de Cervera de 1344 a 1356.

Des de l'any 1344 que una comunitat de monges clarisses residia al monestir de les Onze mil verges, a extramurs. El rei Pere III el Cerimoniós atorgà un diploma en el qual acollia la comunitat sota la seva especial protecció, salvaguarda i guiatge.

Sort en va tenir les monges, de la protecció reial, perquè va haver d'enfrontar-se amb Galcerà Sacosta, el bisbe de Vic, que les excomunicà públicament al·legant que havien ocupat de manera violenta la capella de les Onze Mil Verges, que havien infringit la constitució del sagrat Concili Provincial de Tarragona. L'abadessa Blanca acudí a l'arquebisbe de Tarragona i conservador apostòlic dels privilegis concedits per la Santa Seu als framenors. L'arquebisbe cità el bisbe Galcerà Sacosta i aquest es refermà en les seves acusacions. A través del seu procurador les monges van al·legar que tant els framenors com elles <<[...] no estaven obligades a sotmetre's a les constitucions de cap ordinari ni ha respondre davant d'ell; i presentaren també un privilegi apostòlic, en força del qual les sors menoretes gaudeixen dels mateixos privilegis apostòlics atorgats als framenors. De tots aquest privilegis pontificis era palès que les monges en qüestió no estaven subjectes a la susdita constitució>>.

L'arquebisbe espera una reacció positiva, de concòrdia, per part de Galcerà Sacosta, però aquesta retardava la conciliació, amb la qual cosa el 19 de març de 1345 l'arquebisbe promulgà la sentència arbitral que dictaminava que les clarisses no havien incorregut en cap infracció i que era del tot injust que se les excomuniqués i privés de l'ofici diví.

Cal dir que el bisbe, un home de caràcter molt violent, va excomunicar la ciutat sencera de Manresa, la qual cosa no era poc. El motiu no era un altre que el poble en ple li havia portat la contrària quan es va començar a construir una séquia que passava per la seva jurisdicció. Manress patia una greu sequera i el rei Pere va prometre que els la construiria. Va ser quan el rei obligà al bisbe a complir les seves ordres que Galcerà irat, excomunicà tot Manresa, monges clarisses incloses.

Hi ha qui diu que la pressió del rei va ser tant forta que al bisbe no li va quedar més remei que claudicar, i d'altres veus expliquen que va ser un fet miraculós el que va propiciar el canvi d'actitud de Sacosta. Un raig de llum que arribava de Montserrat va il·luminar l'església del Carme de Manresa. El bisbe ho interpretà com un senyal i per aquest motiu va cedir.

Al cap d'uns anys, possiblement a partir de 1350, la comunitat de clarisses es va traslladar a l'interior de la vila. A l'Arxiu Parroquial de Cervera consta que el rei Pere, l'any 1351, va concedir uns horts que estaven tocant al monestir.

El 2 d'octubre de 1356, el papa Innocenci VI va concedir indulgència plenària a l'hora de la mort de l'abadessa Blanca.

El 28 de març de 1358, rei Pere va fer donació de 1.000 sous a favor de la comunitat i la facultà per poder constituir perpètuament procurador dels seus assumptes monàstics amb tota llibertat i prerrogatives. Tot i així, l'existència no va ser gens fàcil per a les monges i l'any 1372 van demanar el trasllat a altres cases de l'orde. Finalment, els va ser facilitat un nou indret per poder establir-se, el mateix on més endavant s'aixecaria la Universitat. Això, però Blanca de Figueroa ja no ho va poder veure.

• Editorial Base Col·lecció Base Històrica, Abadesses i priores a la Catalunya Medieval, pàgs. 175 a 176, llibre de Maria Carme Roca i Costa (ISBN 978-84-16166-22-0)