Artur Martorell i Bisbal

Artur Martorell i Bisbal (Barcelona, 14 d'abril de 1894 - 4 d'abril de 1967) va ser un pedagog musical català. Fou el pare de Josep Maria Martorell i Codina, d'Oriol Martorell i de Maria Martorell.

Artur Martorell va néixer a Barcelona el 14 d'abril de 1894 en el si d'una família menestral (estrat superior de la classe obrera). El primer contacte de Martorell amb el món de l'ensenyament tingué lloc als 9 anys en qualitat d'alumne a l'institut Obrer Gracienc. Als 11 anys obtingué una beca per estudiar a l'Escola de Mestres Joan Bardina (1906), on hi tindria una influència decisiva en la seva concepció del magisteri mentre alternava els seus estudis com a alumne lliure a l'Escola Normal Oficial de Barcelona. Superats els dos primers cursos, en els quals va destacar per la seva intel·ligència, va obtenir el títol de mestre elemental (1908).

Els primers passos com a educador foren a les escoles del districte sisè, a les Escoles Parroquials de la Sagrada Família i a l'Escola Vallparadís de Terrassa. Finalment l'any 1914 obté el títol oficial de mestre amb la màxima nota l'any, publica el seu primer article <<Ve l'istiu>>, col·labora en la primera Escola d'Estiu del Mancomunitat i accedeix a formar part de l'equip de mestres de les Escoles Catalanes de la Casa de la Caritat, on treballà fins a 1917. Aquest mateix any és cridat per Pompeu Fabra per anar a l'Escola d'Arts i Oficis de Badalona.

El 1919 finalitzà la seva etapa a l'Escola d'Arts i Oficis per passar a ser mestre i director de les escoles del Patronat Domènech de Gràcia, on exercí fins al 1931. En aquesta mateixa etapa Artur Martorell es casà amb Maria Codina, mestra de la mateixa escola, el 19 de juliol de 1922. D'aquest matrimoni en van néixer quatre fills, la Maria, en Josep, l'Oriol i la Montserrat.

A partir del 1931 Martorell comença a col·laborar amb l'Ajuntament de Barcelona on va ser anomenat assessor tècnic d'ensenyament primari i complementari per du a terme "un projecte pedagògic que es basava en un concepte d'educació respectuós amb les condicions socials de cadascú, les necessitats dels infants i les noves línies pedagògiques que s'anaven introduint a Catalunya.". Promovia l'esperit d'experimentació, observació i descoberta per part de l'infant, tot fent que els mateixos nens investiguessin, analitzessin i n'extraguessin les seves conclusions, en definitiva i com bé diu textualment en el llibre "Centenari, Artur Martorell 1894-1994" Pretenia formar homes capaços de conviure i de saber acceptar i valorar respectuosament opinions i criteris oposats.

Una vegada finalitzada la Guerra Civil Espanyola Martorell entra a la Presó Model de Barcelona des de juliol fins al novembre del 1939, són sis mesos en què la seva activitat dins la presó segueix sent la d'un mestre, donant classes de cultura general als presos. L'any següent tornaria a l'Ajuntament tot i que no tornaria a ser el mateix. Entre el 1945 i el 1957 el clima polític va en contra de les innovacions pedagògiques i l'any 1954 passa a ser director de l'Institut Municipal d'Educació, tot i que el mestre considera que és una maniobra per evadir-lo i apartar-lo dels llocs de decisió de la política escolar municipal. El 1962, dos anys abans de jubilar-se, és traslladat al cementiri de Barcelona en qualitat de cap de Negociat, res a veure amb el que havia estat fins aleshores.

Un cop jubilat, va ser membre del jurat dels premis Josep Maria Folch i Torres de literatura infantil. Va publicar articles a la revista Serra d'Or i va col·laborar a la posada en marxa i creació de l'escola de Mestres Rosa Sensat on va impartir classes de llengua catalana. Finalment Martorell mor a Barcelona el 4 d'abril de 1967 després de tota una vida dedicada a l'ensenyament.

Porten el seu nom l'Escola Artur Martorell de Badalona, l'Escola Artur Martorell de Barcelona, una casa de colònies de la Fundació Pere Tarrés i una biblioteca de Barcelona.

Centenari d'Artur Martorell (1894-1994)

• Fundació Artur Martorell
• vídeo "Artur Martorell, mestre de mestres"
  

  Això és un esborrany sobre biografies. Amplieu-lo! (citant les fonts)