Antonio Madinaveitia

Antonio Madinaveitia Tabuyo (Madrid 1890 - Ciutat de Mèxic 1974) fou un químic espanyol. Madinaveitia es va especialitzar en la química dels productes naturals i en la síntesi de medicaments orgànics. Entre els estudis que va realitzar a l'Institut de Química destaquen aquells sobre la composició dels llacs salobres del centre de Mèxic, la hidrogenació catalítica de quinones, la polimerització de l'antracè, les papilionàcies silvestres, el "pulque", el mercuri en composts orgànics i aguarrases mexicans. I, en general, Madinaveitia es va interessar en l'estudi y aplicació industrial dels productes naturals del país que el va rebre.

Antonio Madinaveitia era fill de l'insigne metge Juan Madinaveitia. Va estudiar el nivell primari a l'"Institució Lliure de Ensenyança", creat per Francisco Giner de los Ríos, la finalitat del qual era la formació de científics i literats crítics, concientes de la legalitat, sensibles a l'art i oberts a la informació. Finalitzat el batxillerat a l'Institut Cardenal Cisneros de Madrid, el 1905 va viatjar a Suïssa per a estudiar Enginyeria Química a l'Escola Politécnica Federal de Zuric. Va començar el seu doctorat el 1910 dirigit per Richard Willstätter, futur Premi Nobel de Química de 1915, presentant la seva tesi titulada Zur Kenntnis Der Katalase el 1912.

En tornar a Espanya, el 1913 va acabar la seva llicenciatura en Farmàcia a Barcelona, va obtenir el doctorat a Madrid amb la seva tesi Estudio de los fermentos oxidantes, i es va integrar com auxiliar al Laboratori de Química Biològica de la JAE, adscrit a la càtedra de José Rodríguez Carracido. A l'abril de 1916 va aconseguir la càtedra de Química Orgànica Aplicada a la Farmàcia a Granada, però va romandre a Madrid com a director del Laboratori de Química Biològica de la Junta a la Residencia de Estudiantes.

El 1922 va acabar la llicenciatura i el doctorat en Químiques amb la tesi Estudio de la micra del pino. Al desembre de 1925 va obtenir la càtedra de Química Orgànica Aplicada a la Farmàcia a Madrid, i al novembre de 1930, el seu Laboratori de Química Orgànica i Biològica es va integrar —com a Secció de Química Orgànica— a l'Institut Nacional de Física i Química.

En esclatar la Guerra Civil va ser nomenat vocal de la JAE i degà de Farmàcia, desenvolupant la seva activitat durant la contesa des de la Casa de la Cultura de València. Exiliat a França, va treballar durant uns mesos en el Laboratoire de Chimie Organique de la Sorbona.

Va exiliar-se a Mèxic el juliol de 1939 patrocinat per "La Casa de España" (després "Colegio de Mexico"), fundada per rebre als intel·lectuals de l'exili. A través d'aquesta institució va impartir conferències en diverses Universitats de Mèxic. Així mateix, va impartir cursos i conferències a l'Institut Politécnico Nacional i a la Universitat Nacional, com el cicle de radioconferencias anomenat "Las voces de España". Es va integrar a l'Escola Nacional de Ciències Químiques en 1939 amb la presentació de tres conferències.

Junt amb Fernando Orozco i amb suport de "La Casa de España" i la fundació Rockefeller va participar en la creació i consolidació de l'Institut de Química de la Universitat Nacional, on va formar a personalitats destacades de la química mexicana de mitjan segle XX, com són: Octavio Mancera, Jesús Romo Armería, Humberto Estrada, José Iriarte, Alberto Sandoval i José F. Herrán, tots ells part de l'Institut de Química.

Referències

Caldria contextualitzar les obres citades al cos de l'article. Aquest article té una llista de referències o de bibliografia, però no se sap quina verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets.

• Capella, S.; Chamizo J.A., Garritz J. i Garritz A. «La huella en México de los químicos del exilio español de 1939» (en castellà). Academia Mexicana de Ciencias [Mèxic].
• Exposición: Centenario de la creación de la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (2007-2010)