Maria Montserrat Planella Poletti

Montserrat Planella i Poletti (Barcelona, 1878 - 1932) va ser una pintora catalana de finals del segle XIX i principis del XX. Filla de Macari Planella i Roura i d'Àurea Poletti i Roura, es va formar als tallers dels pintors Francesc Amigó i Ricard Martí i Aguiló.

Biografia

Procedia d'una nissaga d'artistes del segle XIX. El seu pare era mestre d'obres i va publicar diferents escrits sobre art i arquitectura, entre els quals destaquen un estudi sobre el monestir de Santa Maria de Ripoll a La Il·lustració Catalana (1884), en el qual defensava la restauració del conjunt. Destaquen també el seu oncle, l'antiquari, pintor, restaurador i col·lecionista Alexandre Planella i Roura, que al seu torn heretava la tradició familiar de la botiga de materials artístics que havia obert l'escenògraf Nicolau Planella Travé al carrer ample de Barcelona (avi de Montserrat). Igualment, el seu besavi Bonaventura Planella i Conxello era un escenògraf de renom a la ciutat.

L'any 1904 es va casar amb Eduard Padrós i Margenat, conegut comerciant de Barcelona, amb qui va tenir tres fills (Montserrat, Lluís i Eduard). Vivien al passeig de Sant Joan de Barcelona, al número 53, segons consta en alguns dels catàlegs d'exposicions en què va participar.

A finals del segle XIX va participar en les exposicions femenines d'art que va organitzar la Sala Parés entre 1896 i 1900.

Apareix entre els pintors adscrits al Cercle Artístic de Sant Lluc entre 1915 i 1934 i abans del seu tancament l'any 1936. Durant el mes de juliol de 1919 exposava a les sales del Cercle Artístic de Sant Lluc juntament amb altres artistes que, al setmanari Niu artístic, qualifiquen de "tot lo més modern de l'art pictòric", com Joan Llimona, Darius Vilàs, Nicolau Raurich, Francesc Gimeno, Maria Teresa Monclar, Joan Garcia Junceda o Lola Anglada. També va presentar obres amb temàtica de flors en exposicions a la Sala Parés (1918 i 1921) i a una sala d'exposicions a Igualada (1928).

Entre 1918 i 1922 va participar en les exposicions d'art que es feien anualment al Palau Municipal de Belles Arts de Barcelona, organitzades per la Junta Municipal d'Exposicions, mostrant sobretot pintura de flors. Així, per exemple, a l'edició de 1918 hi presentava l'obra Flors de primavera, a les sales dels artistes independents i dins de la secció d'arts aplicades. A la del 1919 mostrava la pintura Clavells vermells i blancs, amb els artistes del Cercle Artístic de Sant Lluc, el 1920 Peonias i el 1921 Branques florides.

L'any 1921 va enviudar i Montserrat va reprendre la seva activitat artística. L'any següent el pintor Frederic Masriera i Vila li feia un retrat a l'oli de bones dimensions, vestida de dol.

L'any 1926 va participar en la Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, amb l'oli Claveles i el 1929 va estar present a l'Exposició Internacional de Barcelona. A La Veu de Catalunya explicaven que "La coneguda pintora barcelonina presenta més d'un quadre en el qual destaquen unes belles mimoses entre uns brocats de seda magistralment pintats, tres belles composicions de gran originalitat". En aquesta mateixa exposició també s'hi van poder veure obres de les artistes Lluïsa Vidal, Maria Lluïsa Güell o Margarida Sans Jordi, entre altres. En aquest període va oferir l'única exposició individual que es coneix, a les Galeries Laietanes de Barcelona (1928).

A la dècada dels 20 Montserrat va viatjar a l'Argentina, on havia emigrat l'any 1912 el seu germà Octavi, el qual es convertiria en un home d'èxit. Allà va obtenir més ressò com a pintora, exposant a Sant Diego i a San Francisco, Califòrnia.

Va morir als 54 anys a la seva casa del passeig de Sant Joan el dia de Sant Jordi de 1932.

Obra

La seva pintura, de la qual s'ha dit que té influències impressionistres, mostra una bona formació acadèmica, amb un bon ofici. Utilitzava una paleta de color àmplia amb una pinzellada solta i empastada. De la documentació i de les poques obres que se'n coneixen es desprèn que principalment va fer pintura de flors, un tema molt reiterat en les pintores del segle XIX, del qual un dels seus mestres, Ricard Martí, n'era especialista.