Biography
Lists
Also Viewed
The basics
Quick Facts
The details
Biography
Carlos Llorens Robles (València, 1821 - Cartagena, (Múrcia), 8 de setembre de 1862) fou un compositor i director d'orquestra espanyol.
El seu pare era tenor i la seva mare era actriu de teatre. El matrimoni s'instal·là a València al ser contractat el seu pare per la temporada operística valenciana de 1819. A banda de la seva faceta creativa, tota la seva carrera professional de director de bandes militars: el maig de 1839 ingressà com a músic en el Regiment Santiago 21 i en aquest va romandre fins al 1842. Entre 1844 i 1846 apareix com a músic major del tercer batalló del Regiment d'Infanteria de Savoia. Especialment important és la seva presencia com a director de l'agrupació musical del regiment d'Asturies n1. 31, radicat a València, fou el lloc on estrenà gran part de les obres que li donaren la més gran popularitat. Restà en aquest regiment de 1854 fins al 1859, any en què passà al Regiment de Luchana. Passà els seus últims anys com a músic major del 2n Regiment d'Artilleria de peu, ubicat en la plaça de Cartagena.
Quant a la faceta de compositor, en primer lloc cal ressenyar la seva labor com a creador de música lírica espanyola, gènere en el que fou molt fecund però en el que no assolí gaires èxits. La seva primera obra estrenada davant el públic fou una peça lírica qualificada en la premsa de l'època com Aria, que es presentà els últims anys de la dècada de 1840 i que fou saludada positivament per la crítica. Sembla que les seves estrenes les portà a cap en ciutats andaluses abans de presentar les seves obres a València. Així, el novembre de 1850 un periòdic de Cadis fa referència a l'èxit assolit per la seva òpera El cuerno de oro, presentada en el Teatre del Circo d'aquella capital. En el Diario Mercantil Valenciano es recull la notícia de què el 2 de juliol d'aquest mateix any s'estrenà amb èxit en el Teatro del Circo de Sevilla la seva opereta La feria de Sevilla, indicant l'articulista que les primeres produccions líriques de Llorens s'estrenaren en aquesta ciutat.
Després d'aquesta experiència per Andalusia, la premsa valenciana de l'època es feia eco de l'arribada, el març de 1853, del prometedor Carlos Llorens per a dirigir l'orquestra del recent inaugurat Teatre Princesa. En l'estrena a principis de 1854 la seva òpera entres actes Federico II el Grande, sobre la que el crític del Diario Mercantil Valenciano assenyalà que la música superava la lletra. L'autor de la ressenya indica que l'obra segueix el gènere líric italià, però reprotxa a Llorens que ?no ha tenido en cuenta la altura a la qual se halla la zarzuela española, malgrat semblar que és autor que promet. Fins a finals de 1855 Llorens estrenà en el Teatre Princesa diverses peces de ball i diverses sarsueles que no assoleixen l'èxit esperat, abandonant la direcció musical del local. Malgrat l'anterior, la seva figura ja era coneguda, ja que en la funció oferta pels professors músics en honor de Sant Vicenç Ferrer, celebrada el 5 de juliol de 1855, s'interpretà una simfonia seva. El seu contacte amb la música lírica com intèrpret continuà al ser apuntador de la companyia d'òpera italiana que realitzà representacions en el Teatre Principal (València) a partir de l'agost de 1856.
La segona època de la seva producció és la més important, ja que fou la que produí més aportacions i en la que major popularitat nacional assolí: la música instrumental. El seu permanent contacte amb el món de les bandes i la seva presència al front de l'orquestra del Teatre Princesa li donaren el bagatge necessari per afrontar les seves obres instrumentals, dedicant-se a més, al gènere de moda en aquella època: el descriptiu. La seva peça més coneguda és la fantasia instrumental La batalla d'Inkerman, composta el 1855 i dedicada a Napoleó III, emperador de França. L'obra està escrita per a un gran contingent musical que comprèn una orquestra, diverses bandes musicals i bandes de tambors i cornetes. Després de la seva estrena en el Teatre Principal de València, es repetí aquest mateix any per a commemorar el quart centenari de la canonització de Sant Vicenç Ferrer i en honor de la reina Isabel II. La crítica valenciana acollí favorablement la peça, indicant que mescla música i escena i que va aconseguir animar i despertar al públic.
Segona època
El març de 1856 començà la seva propagació pel territori nacional al ser presentada en el Teatro Real de Madrid per l'orquestra d'aquest teatre, les bandes dels regiments d'Infanteria, d'Enginyers, de la Reina, del Príncep i de la Princesa, les bandes de tambors dels mateixos i les bandes de trompetes dels regiments de la Reina i de la Princesa. Un mes després s'estrenà al Liceu de Barcelona, on es reuniren 446 instrumentistes segons consta en la documentació de l'època. Degut a l'èxit d'aquesta obra el no de Llorens assolí gran popularitat en tota Espanya i li fou concedida la Creu de Carles III. Malgrat tot això, la seva producció no s'aturà, i a València estrenà el preludi simfònic Potpourri español, presentat el juny de 1856 per la Banda del Regiment d'Asturies, de la que era director. En aquesta peça Llorens utilitzà instruments, ritmes i danses folklòriques, aconseguint un gran èxit de públic i crítica. Apareixen les danses següents: zortzico, jota valenciana, fandango, nocturn, minuet, munyeira, jota aragonesa i jaleo de la viña.
El 5 de desembre de 1856 estrenà una marxa religiosa per l'acte de rendir les armes la tropa a la seva Divina Majestat, en substitució de la Marxa Reial. El 14 d'agost de 1857 aparegué en el Diario Mercantil Valenciano la primera referència sobre una obra per a banda titulada Una tempestad en América, de caràcter descriptiu. En efecte, el 1858 es presentà aquesta obra, convertint-se aviat en la seva producció més coneguda després de La batalla d'Inkerman. En la segona meitat de la dècada de 1850 i principi de la de 1860, les obres instrumentals de Llorens assolí una gran popularitat arreu de la Comunitat Valenciana al ser interpretades per les noves bandes civils que s'estenien ràpidament per pobles de les tres províncies. Existeixen interpretacions documentades de La Batalla d'Inkerman en les viles alacantines d'Oriola i Albaida, i en la província de València.
Època final
Al final de la seva vida Llorens, tornà a insistir en el gènere descriptiu amb La toma de Tetuán, episodi líric-dramàtic estrenat en el Teatro Novedades de Madrid el 9 de febrer de 1860. Un altre aspecte que desenvolupà en la seva carrera fou la pedagogia, ja que l'octubre de 1853 aparegué un anunci en la premsa valenciana presentant una Acadèmia de Música Vocal i Instrumental dirigida per Carlos Llorens, que prometia ensenyar música o instrument en quatre mesos seguint un mètode alemany. Per acabar, es podria resumir la trajectòria de Carlos Llorens indicant que és prototípica de la del músic espanyol de la primera meitat del segle XIX: direcció de bandes militars, participant en l'educació musical, creació d'obres líriques influïdes per l'italianisme en la dècada 1850 i producció de música descriptiva, que el convertí en un dels músics valencians més coneguts de l'època. El prestigi de Llorens tingué molt a veure amb el referma-me'n de les bandes militars i l'auge de les civils.
Obra
Música escènica
- El cuerno de oro, Óp. 3 actes, 1850;
- La feria de Sevilla, Opt, 1850;
- Federico II el Grande, Óp. 3 act. 1853;
- La herencia de las jorobas, sarsuela en 2 ates 1854;
- Una broma de campo sarsuela, 1854;
- La toma de Tetuán, episodi líric-dramàtic, 1860;
- Madrid y sus misterios, sarsuela en 3 actes 1860;
- Por balcones y ventanas, sarsuela, 1860;
- El tío tropiezo, sarsuela en un acte;
- La perla gaditana, sarsuela en 1 acte;
- Llegar a tiempo, sarsuela;
- Por tejados y azoteas; Un inquilino; Un sacrificio de amor, sarsueles;
- Una temspestad en Amèrica, escena lírica.
Música simfònica
- Jaleo de Cádiz, 1845;
- La Macarena, 1854;
- Las vestales, 1854;
- La batalla de Inkerman, per a orquestra i bandes, 1855;
- Simfonia, 1855.
Banda
- Marcha, 1856;
- Potpourri español, preludi simfònic;
- Una tempestad en Amèrica, 1857;
- España vengada, 1860;
- La batalla de Tetuán.
Cor
- Himno a la Real Sociedad Econòmica de Amigos del País de Val'encia, 1845;
- Aria coreada, 1846;
- Himno para la inauguración del Teatro Princesa, 1853;
Cançons
- La Pinturera, 1851.
Piano
- La batalla de Tetuán, Polka del general Prim, 1860.
Música religiosa
- Himno al Santisimo Sacramento, 4 veus i orq. 1859;
- Misa, a 6 veus i orq.;
- Misa, amb banda;
- Misa de Gloria, amb 2 veus i orgue;
- O sacrum convivium, motet a 3 veus;
- Salve, a 3 veus;
- Sancta Maria sucurre miseris, mote a 3 veus.
Bibliografia
- SGAE Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana, Volum. Nº. 6, pàg. 964-65 (ISBN 84-8048-303-2)